Temps de Nadal i temps d’espera – Francesc Ricart

Som en plena època nadalenca, amb la campanya per la declaració de la Festa de Reis d’Igualada Patrimoni Immaterial de la Humanitat de la UNESCO, amb pista de gel a cal Font, amb el gran recapte d’aliments de fa una setmana, a la vigília de la Marató de TV3, enmig de la febrada consumista a què ens aboquen i ens aboquem cada any … I som en el temps de després. De després del 9N, en ple temps d’expectatives després de les propostes de Mas i Junqueras. És el moment en què la ciutadania n’esperem, dels dos i de més forces polítiques, acords per a arribar a la unitat d’acció i -tot i no ser un concepte gaire clar, el de la unitat, ja m’enteneu- que ens diguin com hem de fer per guanyar la Independència a partir d’unes eleccions que han de ser plebiscitàries. Les enquestes mostren un dèficit encara important de votants potencials per guanyar la Independència de Catalunya. Cal, per tant, que els partits l’encertin i proposin la fórmula guanyadora, la que sigui, perquè no es perdin els vots indepes i n’assegurin l’èxit. Per bé que tothom, partits, ANC, Òmnium i tothom disponible hem de respondre a la necessitat imperiosa d’anar a “rascar” vots allà on siguin. Recordem que les reconsagrades enquestes, entre altres paràmetres, evidencien bosses de població que poden decantar el resultat de l’ esperada contesa. Aquest punt, el de les bosses de població, ens porta a la tan remenada majoria silenciosa que branden els unionistes per denunciar el procés com un invent dirigit per una minoria de malalts nacionalistes catalans que volen imposar la seva voluntat a la majoria -silenciosa- del país. Al respecte, aquests dies ha deixat veure la cueta Josep Borrell, l’exministre socialista i expresident del Parlament Europeu, la cara amable que cada estiu ens mostrava la tele baixant amb els raiers riu avall. L’home, però, fora del rai perd l’amabilitat i va d’espanyolista militant -ço vol dir anticatalà- i ens recorda les nostres limitacions: l’opinió pública catalana no està formada ni educada per votar sobre la Independència, ha vingut a dir sense despentinar-se. Aquest pensament “tan elaborat” m’ha remès al de la majoria silenciosa, és a dir, la població que s’absté en bona part de les eleccions, sobretot a les del Parlament de Catalunya, la majoria absent de la política catalana, que no se’n sent concernida, una majoria que és tan catalana com l’altra, ens recorda la Sánchez Camacho, que és la pedrera de vots d’on han de pouar el PP, Ciutadans o, fins i tot, el PSC-PSOE. Aquí som, en aquest impasse: a una majoria de ciutadans, amb poca o molta formació política, ens cal tenir clara la proposta electoral, el calendari i les passes fins a la declaració de la Independència; als altres, la majoria silenciosa, els proposarem que surtin del silenci, que no es deixin entabanar pels mitjans i els partits anticatalans… En qualsevol cas, aviat haurà passat el temps nadalenc i enfilarem el període més important de la nostra història i, com els Reis d’Igualada, Catalunya afrontarà el camí per a ser reconeguda per tot el món. Francesc Ricart