Els polítics s’expliquen. Fan discursos dels serveis que les seves formacions han fet en el passat. O es justifiquen dient que no porten cap motxilla. De models socials. Del que s’ha construït, o els altres han fet malament. Del que hi hauria d’haver i no hi ha. Quasi mai des de la humilitat. Tots obliden que la seva feina és administrar i que el poder és del ciutadà. Volen manar. I parlen de benestar, de progrés econòmic i dels serveis que implementaran si són elegits. Però ells no fan mai res més que gastar. Cap partit polític ha creat llocs de treball productius. Sols funcionaris que es paguen entre tots. I despesa. Obres públiques o serveis que, amb sort, serviran a la societat i no al seu interès.
Es tornarà a triar entre els que prediquen que estem en el millor dels mons possibles, els que demanen un estat propi que doni resposta als desitjos llargament covats i els que creuen que s’ha de tirar la casa a terra per fer-ne una de nova. Però els personatges han canviat poc. Són gairebé els mateixos que es van presentar fa sis mesos i no han modificat les seves propostes. Esperen que sigui el ciutadà qui canviï el seu vot. I s’esforcen en culpar els altres de tots els mals, embolcallant-se amb les ideologies per disfressar els seus interessos individuals, tribals o de classe.
Poques vegades s’argumenta. S’utilitzen el descrèdit. S’insulta l’adversari. S’expliquen les línies vermelles de cadascú i s’edifiquen castells parlamentaris per defensar els seus partits, mentre es demanen la convivència en la societat que representen. Els partits busquen el vot. No el suport popular. Per això creuen que en tenen prou amb cartells amb missatges subliminars i simplistes. Segueixen baladrejant. Dretes. Esquerres. Rics. Pobres. Cacics. Lideratges. Carismes. Fotos. Eslògans. Persones. Mites. És a dir, res. Haurien de cercar menys culpables i proposar més solucions. Menys repartir la misèria i més treballar les estructures per tal que la societat pugui crear riquesa. I no només diners. N’hi ha molta en la generositat, en la millora social, en la solidaritat i en la cultura. Proposar projectes i idees i no només seguir consignes. Anar per feina en lloc d’esperar que el temps ho arregli. Hom està fart de líders histriònics o passius que prediquen solucions impossibles. I dels especialistes de tot i de res, que alliçonen des de les tertúlies interessades.
La realitat és complexa. Tothom s’equivoca, cau i s’aixeca. Siguin forts o febles. La societat és de tots i no renunciarà a governar-se. No s’ha d’escoltar tant el que diuen els líders. N’hi ha prou veure els resultats. Perquè ningú és el que predica, sinó el que fa.
Pere Prat, empresari
