30 d'octubre de 2020

Reomplint el cistell d’esperança

Un article de
Jenifer Roca

Hem tornat a deixar d’estar amb els nostres. També ens hem quedat, altra vegada, sense el moment matinal llegint el diari a la nostra cafeteria preferida. Hem hagut de deixar altre cop els dinars amb els companys de feina, els sopars a casa amb els amics, i els dinars familiars dels diumenges. Fins i tot, han desaparegut, les parelles enamorades que volten de nit passejant sota la llum de la lluna. Charles Darwin, va dir que no és més forta aquella espècie que sobreviu, ni tampoc és la més forta la més intel·ligent, sinó aquella que s’adapta més al canvi. Ara per ara toca adaptar-nos, més que mai, a aquest canvi de vida.

I mentre el món científic prepara la vacuna perquè puguem tornar a viure amb total llibertat i normalitat, i el senyor Fernando Simón mira de fer quadrar unes dades epidemiològiques no gaire reals, aprofitem per fer una mirada al passat al voltant de la nostra història de Tots Sants.

Tot obrint la “bíblia” dels costums catalans, el famós costumari de Joan Amades, que faríem bé de tenir a totes les llars catalanes si no volem que se’ns mengi la ignorància dels nostres costums i tradicions, ens trobem amb un curiós bocí d’història de Catalunya, ben adient per aquest dia:

Antigament, per la festivitat de Tots Sants, els panellets eren regalats de padrins a fillols, com es fa avui dia amb la mona de Pasqua. Si algú volia comprar panellets, rarament ho feia, ja que aquest típic dolç era rifat en paradetes al carrer, juntament amb la rifa de pollastres del dia de Tots Sants. Aquest costum va estendre’s de Barcelona fins a altres poblacions catalanes importants. Tot i això, si algú era partidari de comprar-los, les botigues que en venien disposaven d’una o dues paelles penjades a la porta, que es feien servir d’anunci, tot donant a conèixer als ciutadans que en aquella casa es venien panellets. Els més creients, portaven els panellets amb un cistell a beneir a l’església, i se’ls menjaven allà mateix, en comunitat, com si es tractés d’un acte litúrgic. Si ens serveix de cònsol, segles enrere, per Tots Sants, la gent abandonava el seu divertiment a les dues de la tarda, en respecte i record als difunts. A aquella mateixa hora, tots els espectacles i teatres quedaven tancats, la gent es vestia amb robes negres, i acabant de dinar, anaven a visitar els fossars de les parròquies i el cementiri de la ciutat.

Potser Tots Sants no és la Festa més desitjada pels durs moments de pandèmia en què estem ara mateix, però sempre convé pensar en la nostra història, en l’essència que els nostres avantpassats ens han deixat com la que, a conseqüència dels fets actuals deixarem nosaltres a les futures generacions. Ara més que mai, agraïm i agafem fort de la mà a aquell que estimem, perquè qui romangui amb nosaltres aquesta dura part de la pel·lícula de la nostra vida, s’allotjarà amb més força que mai al nostre costat. I un dia, tant de bo no gaire llunyà, per Tots Sants, o potser millor per Sant Joan, cremarem les mascaretes a la foguera, i recordarem aquells mesos difícils que vàrem viure, mostrant al món, de nou, el nostre somriure. Aquest any no omplim del tot el cistell de panellets, deixem lloc per reomplir-lo d’esperança, que és el que més falta ens fa ara mateix i que, en paraules del poeta romà P. Ovidi Nasó: “L’esperança és el que fa que el nàufrag agiti els braços enmig de les aigües encara que no pugui veure terra enlloc”.

Comparteix l'article: