Racons de l’Anoia: Igualada (I)
Impulsada pel creixement econòmic i demogràfic, la fesomia urbana d’Igualada canvià també substancialment al llarg del segle XVIII. El recinte de muralles feia temps que havia quedat obsolet, però no va ser fins l’any 1760 que el mur quedà oficialment suprimit, i es permeté d’utilitzar les fortificacions per a edificar-hi cases al damunt. De fet, ja des de molt temps abans, l’edificació fora de la muralla s’havia intensificat notablement, i en el cadastre del 1765 hom descriu que aproximadament la meitat de les cases d’Igualada ja eren edificades extramurs. Aquesta expansió urbana havia donat lloc als nous carrers de Sant Isidre, de Sant Pere Màrtir, de Sant Agustí i de la Soledat, que accentuaren la forma allargassada característica de l’urbanisme igualadí, en arrenglerar-se les edificacions a banda i banda del camí ral, que travessava la població de llevant a ponent. La rambla de Sant Isidre va ser esplanada i plantada d’arbres l’any 1752, seguint el traçat exterior de la muralla pel cantó del nord. A partir del segle XIX, aquesta rambla esdevingué el carrer més cèntric de la població, en convertir-se en lloc de pas de la carretera general, i començà a fer des de llavors el paper aglutinador de l’activitat ciutadana, paper que, anteriorment, havia estat atribuït al carrer de l’Argent, en el marc de la ciutat medieval.
El carrer de la Soledat, edificat seguint l’antic camí ral, té l’origen en una capella consagrada l’any 1665 en honor de la Mare de Déu de la Soledat, i és un dels més característics de l’eixample setcentista d’Igualada.
A l’extrem oposat de la població també s’havia configurat definitivament el barri de Sant Agustí, resultat de l’extensió cap a ponent de les edificacions de l’antic raval de Capdevila seguint el traçat de l’antic camí ral, fins a enllaçar amb el convent dels agustins, edificat extramurs a la fi del segle XIV.
A la part baixa de la ciutat quedà consolidat definitivament el barri dels Blanquers, amb el seu element més representatiu, el Rec, una sèquia de més de tres quilòmetres de llargada, que encara avui es pot resseguir en part.
Basílica de Santa Maria
L’església de Santa Maria és sens dubte el conjunt historicoartístic més important de la ciutat. Els primers indicis que tenim de l’actual capella és la Butlla papal de l’any 1003, on s’anomena la “celda de Santa Maria que hi ha prop de Aqualada”. La primera consagració data del 1059. Durant el segle XIV la capella es va fer petita i es construïren dues capelles laterals de les quals avui encara en perdura una: l’altar dels Dolors. Consta d’una nau única amb cinc capelles laterals a cada costat i capçalera carrada. Els contraforts que separen les capelles tenen a la part superior gàrgoles de tradició gòtica. L’interior és d’estil renaixentista, amb arcs de mig punt i columnes toscanes. La coberta es fa amb voltes de creueria. La façana, molt austera, és posterior.
El campanar és del segle XVI i és el que encara perdura avui, tot i que s’hi han fet diverses intervencions.
La primera pedra de la construcció actual es va posar el 1617 i la benedicció de la primera meitat de l’església es va fer el 8 de novembre de 1627. La segona part de l’església no es va començar a construir fins el 1666 i es va acabar a finals del segle XVII. L’any 1702 es comença a construir la capella del Sant Crist, situada al costat del campanar. L’església pertany al Renaixement català tot i que podem observar-hi influències italianes en les motllures i les pilastres.
El retaule de l’altar major va ser encarregat l’any 1704 a Josep Sunyer i Jacint Morató. El primer projecte es va fer seguint les normes purament barroques, però la Guerra de Successió en para la construcció i quan es va reprendre, a causa del corrent imperant van desaparèixer els barroquismes més forts, encaminant-se cap al classicisme. El retaule es va donar per finalitzat l’any 1795. Durant la Guerra Civil el retaule es va desmuntar i una part es destruí. Acabada la guerra es reconstruí seguint el model anterior, obra dirigida per Cèsar Martinell i feta pel constructor de Manresa Antoni Perramon.
Asil del Sant Crist
L’Asil del Sant Crist és un dels elements més singulars de la capital anoienca. Està protegit com a Bé cultural d’interès local.
És un edifici de planta i dos pisos, amb una torre a la façana principal. En el bell mig de l’edifici trobem el claustre. Adossada a l’edifici, l’església, que té forma de creu grega, creuer, arcs parabòlics i cobert amb cimbori. Tot l’edifici és construït amb pedra i també la pedra és emprada com a element decoratiu. A nivell estilístic observem una barreja: romànic, gòtic en els arcs ogivals, àrab i allò típicament modernista.
La construcció de l’edifici va començar l’any 1931, a partir d’una donació efectuada per les germanes Magdalena, Dolors i Concepció Castells, membres d’una influent família de mecenes local i no van finalitzar fins a l’any 1941. Actualment n’és titular l’orde de les Germanetes dels Ancians Desemparats. L’edifici de l’asil respon a un projecte de Joan Rubió i Bellver, deixeble d’Antoni Gaudí. Tot i que les línies bàsiques són pròpies del modernisme, es tracta d’una construcció tardana i eclèctica, que integra diferents formes de l’arquitectura popular i tradicional catalana.
Cementiri Nou
El Cementiri Nou d’Igualada és un cementiri edificat entre 1985 i 1994, obra dels arquitectes Enric Miralles i Carme Pinós.Ha estat considerat com una de les obres més poètiques de l’arquitectura catalana del segle XXi l’any 1992 fou guardonat amb el premi FAD d’arquitectura.
És una obra protegida com a Bé Cultural d’interès nacional des de juliol de 2021, considerada una de les millors representacions de l’arquitectura funerària contemporània de Catalunya.
El projecte es fonamenta en un llenguatge arquitectònic propi molt allunyat de la concepció dels cementiris tradicionals. Es va idear no només com a lloc de descans i de memòria per als difunts sinó també com un espai per passejar, de reflexió i diàleg amb la natura.
El Rec
Un dels elements més característics de l’urbanisme d’Igualada és el Rec, una sèquia de més de tres kilòmetres de llargada que ressegueix la ciutat per la seva banda sud. Té el seu inici al Molí Nou on rep l’aigua de l’Anoia a través d’una resclosa i acaba a l’antic Molí de l’Abadia, prop del terme de Vilanova del Camí.
Tot i que la col·locació de la indústria adobera en aquesta zona és difícil de datar, es creu que entre els segles XVIII i XIX, els adobers d’Igualada van abandonar el clos de les muralles medievals i s’establiren a frec del rec.
Aquest canvi d’ubicació va venir donat per la necessitat de buscar un cabal d’aigua més abundant, ja que la demanda del seu producte anava en augment. Per tal de poder aprofitar l’aigua del rec, les adoberies es construïen a tocar del canal, per fer-la entrar a les seves instal·lacions. Tots aquests canvis varen comportar un canvi a la fisonomia d’aquest paratge, dotant-lo d’una arquitectura preindustrial molt característica. Les façanes d’aquestes noves construccions estan reforçades per contraforts que tenen un arc a la part baixa a través dels quals passa l’aigua del rec.
Església de la Sagrada Família
L’església parroquial de la Sagrada Família d’Igualada és el millor edifici contemporani de la ciutat.
El projecte fou realitzat per l’equip d’arquitectes d’en Josep Maria Martorell, Oriol Bohigas i David Mackay, dirigint les obres aquest últim.
El conjunt arquitectònic està format per dos edificis: la rectoria i el temple pròpiament dit. Aquest està dividit en cinc cossos que són: la nau principal, les dues capelles laterals, l’altar del Santíssim i la sagristia, units per una torre que fa de campanar. Els edificis estan rodejats per un gran finestral en la part superior, sense cap més obertura; les parets estan acabades en totxo vist i amb arestes romes. Hem de fer notar l’absència quasi total d’elements decoratius, amb excepció de tres talles situades en la paret de l’altar major realitzades per l’escultor Mainé.
