Partitocràcia – Jaume Singla

A Catalunya, i encara menys a Espanya, no hi ha democràcia. El que hi ha és una partitocràcia que està més aprop de la dictadura dels partits que de la democràcia real. A la mort de Franco l’únic partit d’oposició organitzat era pràcticament el PCE i/o el PSUC -aquest només a Catalunya- amb alguns grupuscles d’oposició al voltant de la democràcia cristiana o el catalanisme. El règim franquista mostrava senyals de coŀlapse bastant abans de la mort del dictador al qual en realitat només li quedava -i de fet no és pas poc- l’estructura de l’Estat feixista. Per això, a partir de la mort del general Franco, les forces polítiques es comencen a organitzar seriosament i s’entra en el procés històric conegut com “Transición” En aquell moment cervells com Solé Tura, Carrillo, Ruiz Giménez, Pérez Llorca… intentaven trencar els murs que els franquistes menys residuals -inclòs el monarca- posaven per davant dels anhels de llibertat dels ciutadans. Homes com Jordi Pujol, Gutiérrez Díaz o Anton Canyellas des de Catalunya varen prémer l’accelerador a partir de febrer del 1976, provocant la caiguda del presidente hereu de Franco, Arias Navarro -conegut durant la dictadura com “el carnicerito”- que va donar lloc a l’arribada de Suárez i a l’obertura del procés constitucional. En aquell moment varen entrar en acció més directament els homes de partit, amb escassa lluita antifranquista durant la transició, però amb una increïble ambició política: Alfonso Guerra, Felipe González, Roca Junyent i el mateix Adolfo Suárez que foren els encarregats de dirigir la redacció de l’actual Contitución Española. L’objectiu bàsic d’aquella constitució va ser que ni comunistes ni nacionalistes poguessin pintar poc o molt en el govern de l’Estat. I sobretot, volien donar tot el poder als partits polítics. No cal dir que la jugada va reeixir i avui, més de quaranta anys després, són els partits i no els ciutadans els que decideixen la legislació d’Espanya i, per extensió de Catalunya. Tant és així que la llei electoral -espanyola i catalana- està encara per redactar. Avui arriben al Parlament, a les alcaldies, als consells comarcals o a les diputacions únicament les persones que tenen la màxima confiança del secretari general de torn i no pas les més valuoses per a la ciutadania, a la qual la constitució li reserva únicament el paper de “pagano”. No és estrany que a Espanya només hi hagi quatre partits: d’extrema dreta -PP i UPyD- de dreta -PSOE- i d’esquerra -IU- tot i que en tota la història “democràtica d’Espanya” només dos han governat alguna vegada. A Catalunya el ventall s’ha obert fins a set forces polítiques, de les quals cinc han ostentat alguna vegada el poder. És urgent la renovació total del sistema polític per convertir la partitocràcia i la corrupció, en una autèntica democràcia on la sobirania sigui realment en mans del poble. És caixa o faixa. Jaume Singla