Hem parlat en moltes ocasions del problema de la manca d’oferta d’habitatge a Igualada, també a la resta de la comarca. Publiquem aquesta setmana les dades d’habitatges de nova construcció, que demostren que, des de l’esclat de la bombolla immobiliària fa 16 anys, la comarca no ha aconseguit recuperar-se en aquest àmbit.
La situació ens convida a reflexionar sobre els impactes socials i econòmics d’un sistema desequilibrat. Aquesta situació posa en evidència com la dependència excessiva del mercat immobiliari, amb un model basat en l’especulació i el creixement descontrolat, pot tenir conseqüències a llarg termini, tant per a les persones com per al territori.
La crisi, es veu clarament en les estadístiques, va generar una reducció dràstica en la construcció d’habitatges i una aturada de molts projectes. De gairebé dos mil habitatges anuals a l’Anoia, a un centenar. Aquesta és la realitat.
Factors com l’encariment dels materials de construcció, la dificultat d’accés al crèdit per part de promotors i compradors, i la manca de polítiques públiques que prioritzin l’accés assequible a l’habitatge hi tenen també molt a veure. A més, l’acumulació d’habitatges buits o a mig construir en mans de fons d’inversió o bancs han empitjorat encara més el problema. Avui, encara hi ha exemples a dojo.
Aquesta situació no només afecta les persones amb menys recursos, sinó també la classe mitjana, que veu com el cost de l’habitatge s’allunya de les seves possibilitats. Això fa evident que l’habitatge s’ha convertit en un bé especulatiu en lloc d’un dret bàsic.
És imprescindible que les administracions impulsin polítiques d’habitatge que afavoreixin el lloguer assequible, la rehabilitació d’habitatges buits i el control de l’especulació. Al mateix temps, hauríem tots plegats de replantejar-nos el valor de l’habitatge no com un producte d’inversió, sinó com un pilar fonamental per a la dignitat i el benestar de les persones.
La crisi immobiliària ens ha ensenyat una lliçó important: les solucions han de ser estructurals i a llarg termini, combinant esforços públics i privats per garantir que l’habitatge sigui accessible per a tothom. Només així podrem avançar cap a una societat més justa i cohesionada.
