El nou ordre mundial

Un article de

Estem en plena mutació. Mentre cauen les darreres pedres del Mur de Berlín se n’aixequen altres a Palestina i Mèxic. Es continua volent resoldre els nous problemes amb les velles receptes de sempre. Conduir mirant el retrovisor. Un món estrany. Ganes d’explorar opcions, però poques de canviar. Es prediquen noves idees, però venen d’històries arnades, on els polítics estan més preocupats per les demandes socials que els exigeixen, que de conduir la societat vers un futur exigent. Ningú sap explicar on es va, però ens hi adrecem a gran velocitat. I tot serà molt diferent al que s’ha viscut fins ara.

La transició pot durar anys, però els canvis seran disruptius. S’especula amb les religions, dades, algoritmes i control de les masses. Entrem en el món biotecnològic, la vida sintètica competint amb la vida orgànica i la immortalitat cibernètica. Però ningú planteja en què es convertirà l’espècie humana i quin efecte tindrà aquesta transformació. No és tan sols és què farem, sinó com serem. Hi ha qui s’ho mira amb recel. Veuen acostar-se el caos, el col·lapse del sistema financer i els enfrontaments militars. I volen amagar-se a la seva closca. Però estem absolutament interconnectats. Viatgen sense control, missatges, dades, malalties, diners i gasos atmosfèrics. Es barregen turistes, terroristes i refugiats. El brot d’una malaltia infecciosa en un país pot convertir-se en una amenaça a la salut mundial (el SARS, l’ebola o el zika). Els estats sobirans no poden aïllar-se. No sols tenen drets. També obligacions. D’ací les lluites pels tractats del canvi climàtic (tots estem exposats als seus efectes), la llibertat en el ciberespai (clau de la informació i comunicacions internacionals) i la salut (on l’OMS a vegades es veu com el llarg braç de la indústria farmacèutica).

El Nou Ordre avança imparable. No serà fàcil aconseguir un consens sobre drets i deures i com gestionar les obligacions compartides. S’hauria d’avançar de manera voluntària i no per imposicions. Però hi ha qui vol mantenir els seus drets territorials i històrics. Per a ells la negociació és debilitat. Prima l’enfrontament per damunt de la cooperació. S’utilitza la força. Els governs s’envolten de tècnics, científics i estrategs. Tant fa que siguin d’ultradreta, com d’esquerra extremista. Ambdós basen la seva estratègia en aixecar murs, en lloc de bastir ponts. En això són iguals. Exerceixen el poder d’exclusió. S’oposen a tot i a tothom. Volen anorrear el contrari. Si cal violentament. Odien tot el que és diferent, sigui una ètnia, idees o cultura. No pensen que la política és el vehicle per fer un món millor. L’han convertit en l’instrument per guanyar el poder i imposar regles. I cal una actitud diferent, perquè aquest món és de tots i per a tothom.