Núria Cañamares
La reina de la bellesa de Leenane. Autor: Martin McDonagh. Direcció: Julio Manrique. Amb: Marta Marco, Marissa Josa, Ernest Villegas i Enric Auquer. Producció: La Perla 29. Teatre Municipal l’Ateneu, 20 d’octubre 2019. 19h
La Perla 29 ha empaquetat La reina de la bellesa de Leenane i se l’ha endut de gira amb escenari inclòs. Com un prêt-à-porter, un tot incorporat des del terra fins a l’estructura per penjar-hi els focus. Això sí, ha tancat l’aixeta a la fina pluja irlandesa (on s’ambienta la peça) que rajava a la Biblioteca de Catalunya. Però hi roman tossuda la galleda contra la gotera i els qui no hem vist l’aigua tampoc l’hem trobat a faltar. Des de l’altra banda del ring en què es converteix la polivalent cuina rural es percep perfectament la climatologia de portes enfora i fins i tot l’olor de les farinetes que pren sense parar la mare. Preferiblement, sense grumolls. És una mica perepunyetes.
En aquesta cuina amb la ràdio i els fogons sempre encesos on “hi passa tot”, assistim al dia a dia de la Maureen (Marta Marco), una dona de 40 anys que veu, impotent, com se li escapa la vida cuidant la seva mare (Marissa Josa), asseguda sempre al balancí. La relació ja de per si deteriorada anirà empitjorant amb l’evolució dels esdeveniments, en què tindran un paper fonamental dos germans (interpretats per Ernest Villegas i Enric Auquer). La tensió entre uns personatges excel·lentment definits, els diàlegs afilats i la claustrofòbia de l’estança i de la mateixa situació provocaran l’inevitable explosió. La que des del primer moment té el comptador en marxa.
A la magnífica interpretació s’hi suma, un cop més, l’afinada direcció de Julio Manrique que aporta l’aire fresc, la singularitat i la poesia amb hits com Brown Eyed Girl i One, les escapades i girs transicionals a l’exterior de la casa o la intimitat i bellesa d’alguns moments. Connecta amb l’univers imaginat als (tan sols!) 26 anys per Martin McDonagh i tanca els cercles argumentals i la trajectòria dels personatges amb coherència i precisió. Segurament l’ajudantia de direcció del dramaturg Marc Artigau hi té molt a veure. És clau també l’escenografia (de Sebastià Brosa) que, amb només dues parets finíssimes i més que foradades, aconsegueix carregar l’ambient evitant, però, que la pressió ofegui aquesta història amarga i plena de rancúnia, i alhora d’esperança i molt humor. Encara que sigui ben i ben negre, fins al punt d’esfereir.