Organitzada pel Departament de Cultura de l’Ajuntament d’Igualada, la Sala Municipal d’Exposicions d’Igualada ha acollit, fins aquest passat diumenge, una nova exposició de l’artista igualadina Neus Brunet i Capdevila (Manresa, 1960), sota el reclam “Narratives de la llum i la matèria”; una mostra on ha estat presentat un recopilatori de les seves pintures més representatives, al costat d’unes versemblants representacions de temàtica urbana sobre Igualada, tot un homenatge als espais més concorreguts de la ciutat, a les quals s’hi ha sumat un nou repte artístic i creatiu de l’autora en descobrir-nos uns vistosos i summament cridaners paisatges que magnifiquen tant la Natura més propera com de l’extensió immensa on es mouen els estels i planetes.
I és precisament en aquesta inèdita proposició artística, un laboriós projecte que l’autora va iniciar fa uns quants anys, on es fa inexcusable un reconeixement no només a la rellevància pictòrica de Brunet sinó al seu incommensurable potencial creatiu i a la seva destresa en maneig, primer, del llapis de dibuix i, després, del pinzell per a regalar-nos uns paisatges còsmics d’intensos colors i resplendents lluminositats; un treball d’una magnitud pictòrica que, més enllà d’haver impressionat la nostra retina, resta inesborrable en la nostra memòria visual.
Filla de Manresa (1960) i resident a Igualada des de 1983; de ben petita, Brunet, ja manifestava gran passió per al dibuix; una competència que veient-se resolta amb gran encert, va empènyer-la, en qüestió de temps, a ingressar, el 1976, a la prestigiosa Acadèmia de Dibuix i Pintura d’Estanislau Vilajosana, de Manresa; espai on va perfeccionar el que seria un ple domini del dibuix, si bé va decantant-se sense preàmbuls envers la tècnica pictòrica de l’oli, des d’una perspectiva de tractar temes de caràcter realista i figuratiu.
Tan sols transcorrerien quatre anys que va ser convidada a presentar públicament els seus primers olis; i gràcies al reconeixement obtingut en aquestes revelacions, va començar a exposar regularment tant en mostres col·lectives com individuals. Definitivament, un llarg i extraordinari recorregut artístic ens la situa, al decurs de dècades i fins als nostres dies, per galeries notables de Catalunya i de la resta de l’Estat fins a ultrapassar fronteres i posicionar-se en l’esfera artística Internacional (Estats de Califòrnia i Florida, diferents regions d’Itàlia, Bèlgica, etc.).
L’inquantificable treball pictòric que Brunet ha anat practicant durant dècades, i on és observable una sòlida base acadèmica per al dibuix, l’ha portat a una lúcida especialització en la temàtica de les Natures Mortes, unes bellíssimes composicions pictòriques, vestides d’un impactant hiperrealisme, que mostren fruits i vegetals en un ric escenari d’uns preciosos estris casolans (teteres, setrills, gerres, joiers…) de vidre o de ceràmica, a més de llibres i alguns porta-retrats; objectes curosament situats sobre uns pulcres i bells cobretaules blancs, engalanats de sanefes i filigranes. Tot i així, aquesta competent especialització, aviat es veuria compartida amb noves obres que retrataven paisatges urbans de la ciutat d’Igualada, una producció pictòrica que se suma a validar amb escreix l’art de la captura fotogràfica transportada a la tela; així, indrets tan concorreguts com: la Plaça Pius XII, la Rambla Sant Isidre, la Plaça de l’Ajuntament o la Plaça de la Creu, entre altres, ens transporten, quasi despullats de personatges, pels espais més icònics de la nostra ciutat.
Tanmateix, d’uns anys ençà, una selecció de noves composicions pictòriques, com les postes de sol als paratges arboris i quasi desèrtics de La Sabana o els fenòmens naturals d’albades i aurores boreals de les regions polars, han contribuït hàbilment a revelar-nos la més recent dimensió artística de Brunet; palesant, fins a quin punt, ha sabut apropiar-se dels efectes, o si es vol impactes, que ens regalen la llum i els colors que es dibuixen i desdibuixen per l’Univers. Realment, amb aquestes imatges del paisatge astral, quasi invisibles en la nostra rutina quotidiana, s’assisteix a un fantàstic i fascinant viatge per l’art de retratar el Cosmos.
Quant a l’exposició en qüestió, una mirada atenta permetia d’observar la sincronització amb què les tres línies temàtiques de l’autora es donaven la mà, destacant al seu torn no només aquella esplèndida sèrie de pintures, les Natures Mortes, que retraten meticulosament costumismes domèstics en estat pur; sinó també, aquell primmirat sentiment envers la quotidianitat dels llocs propers que ens acompanyen, retratat en les pintures urbanes. I, en tercer lloc, aquesta nova projecció creativa, resultant de la seva perseverant i atenta exploració del Cosmos, que ens delata l’ordre, la perfecció i l’equilibri de l’Univers, gràcies a unes pinzellades que capten en majúscules aquella varietat d’objectes celestes, galàxies, matèries estel·lars, nebuloses, etc., només visionades des d’un telescopi. Això és, aquesta darrera òrbita temàtica, justament, és la que permet constatar el mestratge i el talent d’una artista en qualsevol de les competències temàtiques de l’art pictòric.
