Que Catalunya és una terra amb una escassa tradició filosòfica és una afirmació fàcil de rebatre. Però fins ara era més pròpia de la graella del Canal 33 que del prime time de la televisió pública de Catalunya. Des de la figura singular de Ramón Llull hi ha hagut a Catalunya una tradició de pensament que ha estat sobretot centrada en el Dret i l’Ètica, aplicació pràctica de les grans nocions filosòfiques. Merlí era, en les llegendes, el mentor del jove rei Artús, de forma semblant que Aristòtil ho va ser d’Alexandre el Gran, Obi Wan de Luke Skywalker o Dumbledore de Harry Potter. És a dir l’arquetip del vell savi que guia l’heroi.
Merlí Bergeron és, en canvi, un enfant terrible i és aquí on troba la complicitat dels espectadors que, juntament amb el gran i encertat planter de joves actors, troben en ell el ganxo per seguir amb força èxit d’audiència la sèrie. Merlí Bergeron és com un pagès d’abans, sincer, viu, un savi que ha après a cops. Per les maneres no sembla un home especialment culte, tot i que ho és i sovint se’l veu llegint, però té cops de mà sovint de l’estil Woody Allen en les relacions amb les dones. De fet, el tracte de la dona a la sèrie ha estat objecte d’alguna queixa en algun que altre mitjà. Guerra de sexes? Probablement. No podem oblidar que l’amor (ja sigui eros, àgape o caritas) ha estat un dels temes centrals de la filosofia, de la qual sempre s’ha discutit si consistia en l’amor cap a la saviesa o la recerca d’una saviesa de l’amor.
Bernat Roca, professor de Filosofia i Història
