Diumenge hi vam tornar. A Barcelona hi havia molta, molta gent. L’itinerari era des de la plaça d’Espanya, pel Paral·lel, fins a les tres xemeneies de la FECSA. La gernació ho va desbordar tot, només cal veure les imatges aèries amb gent ocupant grans espais de la Gran Via, el Poble Sec i venint de mar: un èxit extraordinari de la voluntat d’aquest poble. Tot i que només arriben a comptabilitzar-nos en 315.000… Ja ens havien parlat de les deficiències aritmètiques dels de la Guàrdia urbana, però deixem-los estar, nosaltres sabem que n’érem moltíssims més. I la gent d’Igualada hi érem i ens reconeixíem amb tots els colors i sensibilitats procedents d’arreu del país, amb una voluntat inexhaurible. Una convocatòria amb què es volia reivindicar justícia i democràcia i on, tanmateix, la demanda de la llibertat dels presos era un clam. Un clam remarcat de manera magistral per les colles castelleres, entre les quals els nostres Moixiganguers.
Més manifestacions. Penso que a Igualada ens hem de felicitar cada primavera amb la gran manifestació de la Mostra. No és poca cosa. Al voltant del teatre i les activitats artístiques de música, circ… la nostra ciutat acull any rere any un Programa de primera categoria que es considera obligatori per al «món de l’espectacle» i que convoca milers de persones durant quatre dies: una festa del teatre infantil i juvenil que mostra uns valors cívics innegables des de la ciutat. Permeteu-me que ho posi a la balança positiva, a la motxilla de les coses valuoses d’aquest país que anem fent.
En aquests sentit, el de fer país en temps tan difícils i transcendentals, cal valorar les accions senzilles, si voleu, empreses per la gent que «baixa al carrer i participa», com diu el gran Vicent Andrés Estellés. Em refereixo al coratge dels músics i cantants que cada vespre al carrer Sant Magí, davant el Kursal, ens convoquen a compartir el Cant dels ocells per demanar la llibertat dels presos polítics. Un gest magnífic que també ens honora als igualadins. Com la passejada per les Rambles dels dimecres que fa setmanes protagonitzen el col·lectiu Gent Gran d’Igualada per la República. Un altre petit gest acolorit de groc que vol denunciar la injustícia de la justícia espanyola. És allò dels petits gestos del «Capità enciam»…, els gestos, les manifestacions que no «serveixen pas per res», com diuen els escèptics; els gestos sense els quals no podem aspirar a res, ens diuen la bona gent que els exercita.
Aquests dies, però, hi ha hagut moltes manifestacions, o com en vulgueu dir. La posada en llibertat del President Puigdemont per decisió d’un jutge alemany, negant-ne la rebel·lió que li imputa el jutge Llarena, ha desfermat un seguit de manifestacions des de la banda unionista i de les espanyes que ha cristal·litzat en la posada en escena del caràcter terrorista, diuen, de les actuacions dels CDR. Ara van per aquí: aixecar les tanques de les autopistes, participar en actes de protesta pacífics, sense violència contra persones, comunicar missatges «perillosos» a la xarxa, com els de la noia de Viladecans… totes aquestes accions poden ser susceptibles de terrorisme (!). La banalització del mal: tot esdevé terrorisme i si som terroristes, ja se sap, cal una resposta antiterrorista. I aleshores ens ve al cap la història del terrorisme més pròxim en el temps i en l’espai, el de 17 d’agost, els anys terribles d’ETA… Mala peça al teler.
Perquè els altres també es manifesten, ni que sigui personalment, o en petits comitès, com l’Albert Boadella, el campió mundial de l’autoodi, que és capaç de fer el ridícul màxim fent de bufó de la cort. O com l’escriptor Javier Cercas, «enviat especial» per fer campanya als mitjans alemanys on manifesta sense cap vergonya que els nostres líders independentistes han fet un «cop d’estat». Quins deutes té amb Espanya aquest paio? Què li hem fet els catalans? Tan malament es viu a Girona? I què me’n dieu de la manifestació dels jutges que, amb tota l’ostentació, es passegen per Barcelona amb motiu dels despatxos dels nous jutges i aprofiten per homenatjar el seu heroi, el jutge Llarena, l’home que no s’amaga el seu paper de «superman», i es vanta de «suplir el poder polític». Com ens dol tanta malvolença.
Per acabar, torno a la manifestació de Barcelona, on vam demanar la llibertat dels nostres presos, però també vam demostrar una vegada més que som la majoria social i política (prou senyors de C’s de dubtar-ne) que estem disposats a defensar tot el que hem guanyat des de l’1-O, sense passos enrere, i que superarem el (seu) cop d’Estat i no farem cas de les banalitzacions del mal amb què ens volen empudegar, com va fer Jordi Cañas aprofitant la TV3 per posar morts a la taula i senyalar-nos com a futurs culpables de tots els mals que han de venir.
I torno a acabar: dilluns és Sant Jordi, una altra diada de grans manifestacions personals i col·lectives. Que siguem feliços!
Francesc Ricart
