L’editorial: La nova normalitat

67

Ens havien anticipat que després de la pandèmia hi hauria una nova realitat. Així, portar mascareta és ara un fet habitual i la distància física entre persones un prec institucional. Això comporta que les concentracions de persones es vegin amb mals ulls i la por als contagis justifiquen la cancel·lació de les Festes Majors. No es pot mantenir el caire festiu, ni recordar els Sants/es Patrons/es que formen part de la cultura i tradicions i això costa d’acceptar tot i les raons esgrimides pels experts per preservar la salut.

Però hi ha coses que no canvien. L’Estat aprofita tots els recursos al seu abast per anar imposant les seves decisions. No sembla pensar en l’interès dels ciutadans, sinó en l’enfortiment del seu poder. La filosofia de la separació de poders tradicionals s’ha anat movent vers un predomini del poder judicial, que com el del Cap de l’Estat, ha quedat fora de qualsevol control.

Així veiem com a poc a poc, la presència omnipresent de la judicatura dictamina i executa decisions polítiques a l’empara d’unes lleis que ells interpreten i els habiliten per actuar en tots els àmbits. I no han de donar comptes a ningú, malgrat que algunes de les seves actuacions hagin afectat les vides de moltes persones sense cap mena de raó legal.
I també s’han produït els primers moviments significatius en el desplegament de la Vegueria del Penedès. El vicepresident de la Generalitat, en una reunió a Vilafranca a la resta de delegats de les vegueries, ha explicar que s’inicia el procés. Però va esquivar les preguntes sobre la ubicació de cada departament. I l’Anoia, no pot ser de nou la ventafocs. Semblava que el fet de que la consellera d’Empresa i Coneixement fos igualadina hauria de facilitar els acords fets pels quatre alcaldes caps de comarca. Potser siguem mal pensats i hi hagi “qüestions tècniques” pel mig, però potser caldria que s’expliqui el què passa.

La majoria dels catalans no farem Festa Major aquest any. El ball de bastons és una de les tradicions més nostrades i sembla que tots el ballarem. Uns diuen que serà pel virus, però molt ens temem que també signifiqui seguir passant pel camí estret que porta el remat a l’escorxador. Abans es deia “que Déu ens agafi confessats”, però ara fins i tot s’ha convertit en un risc anar a l’ofici.