No hi ha veritats sinó percepcions. Res és cert ni fals. Depèn de les pròpies conviccions. A vegades recolzades en la ciència. D’altres en les veritats dels altres. Les que al llarg del temps han configurat normes que donen confort i faciliten la convivència. Només elements del contracte social. D’allò que es fa per poder viure i relacionar-nos amb l’entorn. Així les normes han acabat sent eines de dominació per aprofitar-se dels demés. Només interès.
Estaria bé que tothom podés incrementar i defensar el propi patrimoni, tant cultural com econòmic. Però el benefici no pot ser només personal. Ho ha de ser també social. I mai s’obtindrà amb l’explotació d’éssers humans o destruint el medi natural, perquè això significa falsificació, engany, prevaricació, corrupció, mentida i hipocresia. I són activitats addictives. Mai n’hi ha prou. I se serveixen de les palanques de l’economia i la política. Per això, tant l’una com l’altra, necessiten l’ètica per ser humanes, creïbles i dignes de confiança. Si sols són ficció, tot acaba en barbàrie i opressió.
Una percepció derivada d’escoltar el que diuen els acusats del cas Gürtel, les targetes black, o les explicacions del PSOE per facilitar la governabilitat del PP. Mentides i justificacions de tothom per crear una fumarada que els asseguri el manteniment dels privilegis. Cap penediment. Cap autocrítica. Financers i empresaris enlairats per l’ascensor de la política, per la que no calen, ni coneixements, ni títols. Usuaris de les portes giratòries, on qualsevol pot servir per dirigir un ministeri o una entitat financera, per representar Espanya al Fons Monetari Internacional, el Banc Mundial o per administrar els comptes i negociar els contractes de l’Estat.
Pere Prat, empresari.
