No hi ha veritats sinó percepcions. Res és cert ni fals. Depèn de les pròpies conviccions. A vegades recolzades en la ciència. D’altres en les veritats dels altres. Les que al llarg del temps han configurat normes que donen confort i faciliten la convivència. Només elements del contracte social. D’allò que es fa per poder viure i relacionar-nos amb l’entorn. Així les normes han acabat sent eines de dominació per aprofitar-se dels demés. Només interès.
Estaria bé que tothom podés incrementar i defensar el propi patrimoni, tant cultural com econòmic. Però el benefici no pot ser només personal. Ho ha de ser també social. I mai s’obtindrà amb l’explotació d’éssers humans o destruint el medi natural, perquè això significa falsificació, engany, prevaricació, corrupció, mentida i hipocresia. I són activitats addictives. Mai n’hi ha prou. I se serveixen de les palanques de l’economia i la política. Per això, tant l’una com l’altra, necessiten l’ètica per ser humanes, creïbles i dignes de confiança. Si sols són ficció, tot acaba en barbàrie i opressió.
Una percepció derivada d’escoltar el que diuen els acusats del cas Gürtel, les targetes black, o les explicacions del PSOE per facilitar la governabilitat del PP. Mentides i justificacions de tothom per crear una fumarada que els asseguri el manteniment dels privilegis. Cap penediment. Cap autocrítica. Financers i empresaris enlairats per l’ascensor de la política, per la que no calen, ni coneixements, ni títols. Usuaris de les portes giratòries, on qualsevol pot servir per dirigir un ministeri o una entitat financera, per representar Espanya al Fons Monetari Internacional, el Banc Mundial o per administrar els comptes i negociar els contractes de l’Estat.
Només necessiten la confiança de qui mana i tenir la cara de pell engruixida i endurida. Aviat aprenen a fer servir els diners dels pressupostos que no els costen de guanyar i que administren com aquells que es repartien les cireres al cementiri. “Una per a tu i dues per a mi”. Gent que ignora la línia entre públic i el privat. Els que consideren que el que és del comú no és de ningú. Els que aprofiten l’ocasió per enriquir-se, justificant-ho amb la seva dedicació i desvetllament. Els que tot ho fan bé i diuen que la culpa és dels altres. Aquells que viuen del respecte dels altres a les seves lleis. Els que parlen d’ordre públic per mantenir les seves prebendes i no dubten en aplicar la repressió per defensar-se dels qui els diuen lladres. Res és veritat, ni mentida. Només percepcions. Algunes valentes. Com les de veure que la corrupció comença amb els que voten els corruptes. O les que exigeixen que sigui públic qualsevol documents de totes les administracions. Com succeeix a Suècia des fa 250 anys.
Pere Prat, empresari.
