Diverses investigacions, al decurs del segle passat, van permetre en el seu moment de certificar uns primers assentaments humans amb un categòric nivell de desenvolupament a les Illes Balears, i molt especialment a les de Menorca i Eivissa. Això és, a propòsit d’una llarga i intensa labor arqueològica, des de l’any 1915, s’evidencia tot un procés d’instal·lació humana operat en dos grans episodis, i definit científica i històricament com el Cicle pre-talaiòtic i el Cicle talaiòtic. El Cicle talaiòtic s’identifica amb un context de la Prehistòria en què l’home vivia en un entorn de Natura estrictament ramader i recol·lector, amb desplaçaments sovintejats i només configurant estadis d’assentament a partir de la necessitat d’experimentar determinats rituals i de practicar el culte funerari.
Entre 2.000 i 1.500 anys abans de l’Era cristiana, l’existència de cavernes naturals, excavades a la roca, són una evidència de la tosquedat d’unes primeres construccions de l’anomenada Cultura megalítica; i, sobretot, d’una gran mancança de materials de treball, si es té en compte la necessitat de trobar solucions d’aixopluc immediates -ja fos en coves o bé en cabanes- que acabarien denotant un primitiu sedentarisme, al costat d’una inequívoca funció funerària. Un següent període ja ens incorpora a l’entorn d’uns assentaments que posen en relleu el trànsit cap a l’Edat dels Metalls; aquí, ja ens trobem amb uns primers poblats instal·lats en veritables recintes emmurallats i amb un marcat caràcter defensiu, cosa que de retruc constata la conformació d’uns consistents grups tribals, altrament unes pioneres societats guerreres.
Tanmateix, els primers nuclis de població relativament sedentària, que basaven la seva economia -de subsistència- no solament en la ramaderia sinó també en una agricultura força avançada, arribant a dominar a la vegada l’ús dels molins, ocupen una franja històrica localitzada amb l’entrada de l’Edat de Bronze, cap al 1400, i d’una longeva durada, que es defineix com a Període Talaiòtic. La denominació “talaiòtic” li ve de la rudimentària i popular construcció d’una Torre de Talaia, el que de fet va esdevenir un dels llegats més importants d’aquesta cultura, els talaiots. Aquesta construcció palesa, emperò, una prou avançada –aleshores- tècnica constructiva gairebé ciclòpia; avui, un dels tresors més grans de les Illes Balears: una obra massissa que consisteix en la utilització de grans blocs de pedra, assentats a plom (en sec i sense argamassa) sobre el terra, en una disposició estructural de planta circular o bé quadrada i destinada a albergar una càmera sostinguda per una ferma columna central.
Tot i que aquestes construccions s’han convertit en una Arquitectura megalítica molt pròpia de Les Illes, no és tant si es té en compte que formen part de la cultura arquitectònica de tota una Mediterrània més propera, com és el cas de les Illes de Còrsega i Sardenya. Tanmateix, aquí, aquestes realitzacions defensives i de culte, i també d’hàbitat, van evolucionar de manera substancial, salvades les diferències, donant pas a una primera arquitectura perfectament consolidada. I, per tot plegat, un recorregut exprés per les diferents Illes Balears, t’apropa a una llarga llista de destins megalítics (sobretot a Menorca) que esperen esdevenir Patrimoni mundial de la UNESCO; nombroses troballes d’aquestes construccions que permeten descobrir una genuïna varietat constructiva que va des dels talaiots circulars o quadrats, a les navetes i altres curioses formacions, un admirable segell de diferents influències culturals.
Així, a Mallorca, la majoria dels talaiots són circulares tot i que n’hi ha de quadrats, d’uns vuit a disset metres, conformant poblats aïllats, amb una sola entrada i un petit corredor que travessa l’espessor dels murs fins a arribar a una càmera interior proveïda d’una columna central. Mentre que les navetes, summament representatives a Menorca, presenten el que fóra el casc d’una nau invertida, tot adoptant en alguns casos una planta interior de forma oval amb una funció propera a l’habitat; i, en altres, disposades en dues plantes, assumint la superior la càmera de la funció funerària o de rituals de sacrificis d’animals.
Des d’una altra perspectiva, però, apunten a ser una manifestació molt més complexa de construcció els cercles múltiples, uns monuments propis de Menorca que consisteixen en una espècie de taula de pedra, de grans proporcions, presentades en dues lloses i fixada al terra, i l’altra col·locada horitzontalment sobre la primera. La precisa finalitat d’aquestes insòlites i icòniques construccions encara està força qüestionada malgrat que van persistir de forma inalterable; però no amaga a aquells primitius pobladors fortament marcats per uns incipients moviments comercials per la Mediterrània, testimoniant el progrés de les cultures marineres.