Identitat i globalització

I

Quan la senyora Maria aquest matí ha anat a mercat, a més dels productes frescos dels pagesos, hi ha trobat plàtans de Xile, taronges de València, formatge francès, cervesa alemanya, llet de la Terra Ferma, nous de Califòrnia, mangos del Brasil, peix congelat del Japó… Gairebé han passat a la història aquells productes “del temps”, que venien marcats per les estacions. I això sense parlar d’altres com el vestit o el calçat. El panorama econòmic a nivell mundial ha canviat molt en pocs anys. La globalització és un fet irreversible. Es pot comprar tot i de tot arreu. Però no tothom, perquè com a conseqüència, l’economia ha anat a parar a mans de grans empreses multinacionals. Són tan poderoses que a vegades no controlen només els mercats sinó també les polítiques econòmiques dels estats. Davant aquest fet innegable, hi ha actituds diverses. Els moviments antiglobalització no tenen encara prou força per promoure canvis significatius. Vegeu, si no –per posar només un cas-, qui controla la producció energètica a nivell mundial. Malgrat el creixement de grups ecologistes favorables a la implantació d’energies netes i renovables, el consum de combustibles fòssils no ha parat d’augmentar i està arribant ja als límits per poder atendre la demanda. Aquesta tendència a la concentració de riquesa en poques mans ha provocat també la dependència dels treballadors enfront de les grans multinacionals. La producció en sèrie a gran escala ha comportat la desaparició d’una bona part de la indústria tradicional basada en petites i mitjanes empreses i en base als seus interessos s’instal·len on troben condicions més favorables de mà d’obra, impostos…etc. La tendència actual s’orienta vers una major dependència dels treballadors en pitjors condicions de treball i la minva de les classes mitjanes comercials o de professsions liberals. Una part cada cop més important de la població té problemes per a mantenir un estatus de vida digne. Els sociòlegs preveuen que, per primera vegada després de la revolució industrial, la propera generació no viurà millor que els seus avantpassats. Davant aquesta situació, ¿quines són les perspectives que s’obren per a Catalunya? ¿Podem afrontar-la nosaltres sols? Hi ha una doble posició, que es manifesta especialment en la política: la dels que primen el fet identitari i els que afirmen que en un món globalitzat una petita nació com Catalunya no podrà sobreviure per ella mateixa. Crec que l’única manera que té Catalunya per sobreviure com a nació és presentar-se al món com allò que és: un país petit, però amb una gran potència econòmica i cultural. Precisament aquest és un dels problemes que cal resoldre. Catalunya és coneguda internacionalment només com una regió d’Espanya i, per tant, pateix les conseqüències del descrèdit espanyol. Evidentment, a nosaltres ens perjudica. Catalunya segueix essent malgrat la crisi un dels motors econòmics d’Europa i exporta a l’estranger més del que exporta a Espanya. Per això ha de ser valorada per ella mateixa, tant en el camp econòmic com en el cultural i no com un simple fet anecdòtic o un apèndix de “producte espanyol”, perquè el peix gros sempre acaba menjant-se el xic. Josep M. Carreras