Garraf és un poblet del terme municipal de Sitges, a la banda llevantina de la comarca del Garraf, d’una superfície de 43,85 km², i emplaçat a tan sols 10 m del nivell del mar; que forma part de la gran i bellíssima balconada del Massís de Garraf sobre la nostra Mediterrània amb l’embolcall de l’extens domini territorial del Parc Natural del Garraf.
Vora l’actual platja de Garraf, a tocar de la punta de Els Corrals, es va conformar a finals del segle XIX el que va ser un primitiu nucli de pescadors amb l’assentament d’unes primeres famílies establertes de manera contínua fins a convertir-se, a principis del 1920, en un captivador racó de bany i d’estiueig, amb unes quantes casetes de platja i un modesta àrea portuària que havia de permetre el transport de mercaderies de la Pedrera de la Falconera, a propòsit de la iniciativa empresarial d’Eusebio Güell. La rendible explotació de les pedreres va comportar la construcció d’una estació de ferrocarril, amb el conseqüent increment de la població en aquesta zona de sobre el mar. Així es va anar urbanitzant el barri de l’estació, prop de l’església dedicada a Santa Maria, amb la construcció de diverses cases unifamiliars, un col·legi, un dispensari de cures, una cantina i altres establiments que havien d’assistir a una població d’uns cinc-cents habitants, capaç de donar vida a la pròpia pedrera i al mercat entre els camperols de la comarca.
A baix a mar, amb els anys, les inclemències del temps van castigar els enclavaments costaners (port i platja) i es va contemplar la iniciativa de construir un petit port esportiu i de retornar la vida a la platja, aprofitant la conjuntura de disposar d’una estació de ferrocarril. Tanmateix, de la mateixa manera que el topònim Garraf -que dóna nom al massís i a la comarca- amb llargs segles d’història, va constituir tot un domini per a la consolidació de l’antic priorat, un significat establiment monàstic que va perdurar fins al segle XIV, i que abraçava de mar estant el coll de la Falconera i la Cova Fumada, i a l’interior (a ponent) les serres d’Aladern i de Parets. Més enllà, dalt d’un tossal, encara s’entreveuen les restes d’un castell, mentre més cap al nord es manté una torre de guaita del segle XV, un antic pavelló de caça i una finca contigua que van ser rehabilitats, a tombants del XIX, per un deixeble d’Antoni Gaudí, Francesc Berenguer, que els va convertir seguint l’estètica modernista en el famós Celler de Garraf, propietat del primer comte de Güell, a l’any 1888, un dels edificis modernistes més importants de la comarca i de visita obligada.
La platja, un preciós dibuixa d’una sinuosa caleta, és una invitació a descobrir un més que captivador racó de món, amb una indiscutible i inigualable personalitat, atesa la seva ubicació gairebé aïllat de tot. Aquí, una sorprenent filera de trenta-tres encisadores casetes de bany, unes velles cabanes de fusta curosament conservades i reforçades amb obra per a suportar els temporals, et regalen una colorista estampa marinera endemés d’una placidesa capaç de transportar-te a dècades ben llunyanes, tal vegada als “Feliços anys 20”. Tanmateix, la façana posterior d’aquest conjunt, també admirable en elements constructius, dóna a un ampli vial que t’encamina cap a dalt del poble o bé, per sota el pont, t’obre pas a la carretera de les Costes del Garraf.
