Això de l’Infinit ens està costant un ull de la cara. El complex de gimnàs i piscines que va inaugurar-se en l’època del govern d’esquerres a Igualada va resultar un extraordinari pas endavant pel que fa als equipaments esportius de la ciutat, però poc se sabia en aquell moment de la “lletra petita” de l’operació. L’Infinit es va inaugurar el novembre del 2009, enmig de les protestes dels negocis locals de gimnasos, i amb un sistema inèdit en les accions de govern municipal a Igualada: després de buscar socis en el projecte, l’Ajuntament va mostrar el seu interès en què una entitat esportiva -Club Natació o Club Bàsquet, al final- es fes càrrec de la seva gestió, tot entrant a formar part de l’empresa que lideraria el projecte… El Natació es va emportar el mèrit, no sense polèmica, també, en la seva “designació”.
Avui, vuit anys després, el club es recupera després d’un infart econòmic que quasi li costa la mort, i en bona part l’origen de tots els seus mals és a l’Infinit. Només sentir-ne el nom, a més d’un soci se li ericen els pèls. La seva participació a l’empresa ha anat minvant fins a ser simbòlica, i seus camins han cercat nous horitzons, més estables i menys “aventurers”.
L’operació Infinit va incloure un contracte blindat segons el qual, bàsicament, els gestors, que pagaven les obres, tenien les espatlles cobertes: si les coses anaven malament algun dia, l’Ajuntament feia net. La gallina dels ous d’or, vaja. Encara no me’n puc avenir com, en el seu moment, ningú no va posar el crit al cel, per això. El problema va sorgir anys després, arran d’una auditoria, i es va veure que allò era un calaix sense fons. El consistori va obligar l’empresa -que ha canviat de mans- a posar-se les piles. Avui, sortosament, els números de l’Infinit són molt millors, tot i que les tarifes continuen essent les d’un gimnàs privat, lluny de l’objectiu inicial polític -benvingut- d’aconseguir una instal·lació que fos “esport per a tots”.
Però la broma de l’Infinit durarà encara molts anys més. Fins al 2039, quan compleixi 30 anys, i esdevingui 100% municipal. Mentrestant, els igualadins hauran de pagar 800.000€ anuals a l’empresa gestora, que en retorna uns 300.000€. La factureta de tenir l’Infinit, doncs, puja 500.000€ cada any. És curiós que MontAqua, a Montbui, no li va costar ni un euro a l’Ajuntament. Hauríem de preguntar-nos per què, i acabaríem concloent que aquí algú es va passar de frenada. Al final, el 2039, tindrem una piscina i un gimnàs probablement ja una mica vellets, que li hauran costat als igualadins quasi 9 milions d’euros, quan el normal seria una despesa de 4. Més del doble. Un negoci municipal desastrós i condemnable.
