El silenci, com molts altres aspectes de la realitat, és difícil de conceptualitzar des de la raó humana. El silenci és aquest àmbit on la paraula perd protagonisme. Més que domesticar, com ho fa sempre, la paraula recull sensacions sorgides de l’experiència silenciosa.
I és que, silenci, és escoltar, més que callar. Obrir els sentits. Ser «no essent». Contemplar la realitat per a què sigui ella, i no jo, qui parli. En silenci sorgeixen moltes paraules, sí. Però no són les paraules que jo vull escoltar o sobre les que jo tinc potestat, sinó les paraules que s’han de manifestar en aquest moment precís per mostrar-me quelcom de mi que desconec o que moltes vegades no m’atreveixo a formular per pròpia iniciativa.
El silenci, a mesura que avança en mi, com si fos un fluid que m’inunda, em va portant al repòs. Si imaginem una bassa d’aigua, la qual està en repòs, podem veure el seu fons i tot el habita en ell en una espècie d’harmonia. En canvi, quan la bassa no està en repòs i l’aigua s’ha enterbolit per una tempesta, no aconseguim veure-hi res clar. Hi ha els mateixos elements de sempre, però barrejats, desordenats i confusos.
El silenci s’aconsegueix habitant conscientment el temps. A aquesta aigua tèrbola, quan li donem temps per asserenar-se, aconsegueix anar-se sedimentant: reposant. Les partícules més pesants es precipiten al fons i les més lleugeres viatgen pels corrents interns. El éssers vius es desplacen, s’alimenten, cohabiten amb claredat i harmonia. Aquest efecte es produeix en mi quan concedeixo temps al silenci en la meva quotidianitat. Cada una de les situacions que experimento adquireixen el seu propi pes específic i cohabita en la meva condició existencial, en la meva biografia, en el meu temperament, en les meves relacions humanes i en la meva cosmovisió.
En silenci, com hem assenyalat, no s’aconsegueix parlar: s’aconsegueix escoltar. I, de manera més àmplia, diríem que s’aconsegueix contemplar. Vaig arribant realment a la regió del silenci quan en els meus pensaments i sentiments deixo de ser jo l’únic protagonista. Sempre hi sóc present, evidentment, perquè sóc conscient del procés. Però quan sóc capaç de «ser amb la realitat» o de «ser en la realitat», és quan aconsegueixo contemplar-la. Trenco, doncs el monòleg i puc escoltar: estar en silenci.
Si crec que jo «sóc la realitat», aleshores no he après a «conviure» amb la vida. A dialogar amb ella i escoltar-la. El silenci em porta a ser en la realitat, no a estar d’esquenes a ella. Cada dia un temps per al repòs. Si aconsegueixo escoltar-me escoltant, és senyal que vaig aprenent el llenguatge del silenci.
Javier Bustamante, poeta
