El cementiri, que està integrat en un espai enjardinat que ocupa una superfície de 34 hectàrees, es va construir entre els anys 1985 i 1994; posteriorment es va ampliar amb el crematori, projectat per Carme Pinós, dins d’un espai arbrat. En definitiva, els espais que ocupen el parc i que integren la part que es considera monument són: els nínxols, els panteons, la capella, l’edifici de serveis i, finalment, el crematori.
El projecte es fonamenta en un llenguatge arquitectònic propi molt allunyat de la concepció dels cementiris tradicionals. Es va idear no només com a lloc de descans i de memòria per als difunts sinó també com un espai per passejar, de reflexió i diàleg amb la natura.
Com ha apuntat el Govern, l’interès principal d’aquest espai és la seva concepció, que parteix d’una visió integral de totes les instal·lacions pròpies d’un cementiri dins d’un espai natural. Per aquest motiu, la majoria d’instal·lacions es van plantejar semisoterrades i amb cobertes enjardinades.
L’objectiu d’aquesta actuació era aconseguir que l’impacte sobre l’entorn fos mínim i que, alhora, dotés unes construccions amb usos funeraris d’un ambient agradable i poc invasiu amb l’entorn.
Els elements que l’integren, el recorregut dels nínxols fins arribar a la zona dels enterraments, els mausoleus incrustats en el talús, la capella triangular de formigó armat inacabada, l’edifici de suport connectat a la capella i el crematori són en si mateixos escenaris que configuren un paisatge singular.
