Carta a un amic – Josep M. Carreras

C

Benvolgut Josep: He rebut la teva carta on em dius que d’un temps ençà no escrius articles d’opinió com solies fer. Dius que estàs cansat d’insistir sempre en els mateixos temes i això penses que no porta a res. És veritat que a la TV i a la premsa sembla que només hi hagi dos temes a tractar: la crisi i el dret a decidir. També a mi em cansa; a vegades sento com una mena d’ofec i necessito respirar. Entenc, doncs, la teva actitud. Però hi ha un fet que hem de tenir en compte: És bo o no que se’n parli? Per tirar endavant el projecte d’una Catalunya sobirana, “rica i plena”, hi ha d’haver molta gent que s’adoni de la transcendència d’uns temes en els quals ens hi juguem el nostre futur. La creació d’una opinió pública és fonamental per demostrar que no es tracta d’una “aventura” ni d’una mania d’uns eixelebrats com volen fer creure alguns. És quelcom molt més seriós i per això cal insistir-hi, tot i el risc de fer-nos pesats. Des de bon començament sabíem que no seria un camí de roses i que trobaríem entrebancs de tota mena. Seria ingenu pensar que sol·licitaríem educadament governar-nos per nosaltres mateixos i ens ho concedirien amb un somriure. Sabem com pensen i què volen. Però no ens hi hem de posar pedres al fetge. A aquests, sense ignorar-los, és millor no caure en el parany de la disputa. Com diuen en la seva llengua: “¿Ladran? Luego cabalgamos”. Sabíem també –i ho hem comentat en diverses ocasions- que els principals perills no vindrien de fora. Dius que estàs decebut dels nostres polítics, els de casa. La seva funció és governar i en aquest sentit crec que tenim una bona peça al teler, perquè aquells que han de portar a terme el projecte ho tenen molt clar i, com dius tu mateix, “s’hi juguen la pell”. I els que no poden governar, han de fer veure que controlen el poder, i per tant, prefereixen oposar-s’hi, amb raó o sense. També és evident que en una democràcia hi ha d’haver diversitat d’opinions. Em faria por una societat on tothom pensés igual, perquè voldria dir que alguna cosa no funciona. En canvi, és bo que es “retratin”, que hagin de donar la cara en aspectes que fins ara mantenien en la penombra o consideraven “intocables”. Em fan més por aquells que no volen definir-se, els que diuen una cosa aquí i una altra a Madrid, els que creen confusió navegant entre dues aigües. Aquests sí que són perillosos, però saben perfectament que hem passat el Rubicó i res ens farà tirar enrere. Tenim també un element importantíssim a favor nostre: la força del poble. Cada dia hi ha més gent que ho veu clar. Si hem arribat on som és perquè hi ha hagut l’empenta imparable d’un poble que clama per la seva llibertat. ¿Tu creus que seríem on som sense aquesta força? Ja l’haurien volguda els que en temps més difícils varen lluitar pels mateixos ideals que nosaltres. Tu mateix t’has fet càrrec de l’edició de llibres de Maurici Serrahima, Josep Benet, Manuel de Pedrolo, Josep Tarradellas… ¿No et sembla que si aixequessin el cap es meravellarien de la nostra situació actual? Per a ells seria un somni. Potser el mateix Salvador Espriu no parlaria avui d’una “pobra, bruta, trista i dissortada pàtria”. No podem ser il·lusos, però no podem perdre la il·lusió. No podem defallir en el camí iniciat. A més, a aquestes alçades de la nostra vida, hem de pensar principalment en el país que volem per als nostres fills i les generacions futures. Estic segur que els nostres esforços, units als seus, no tardaran a donar el fruit esperat, però només si persistim, encara que a vegades ens sentim cansats. Una forta abraçada Josep M. Carreras