Fa 10 anys vas guanyar el Premi Prudenci Bertrana amb el llibre “Faré tot el que tu vulguis”. Una dècada més tard presentes “Massa deutes amb les flors”. Com ha estat la tornada?
Entremig hi ha hagut l’assaig “Atreveix-te a fer les coses de la teva manera” publicat l’any 2021. El meu lligam amb el món editorial ve de fa quasi 30 anys; actualment dirigeixo la llibreria Ona de Pau Claris, però vaig dirigir l’Institut Ramon Llull durant tres anys. Va ser just al deixar l’Institut quan aquesta història, “Massa deutes amb les flors”, agafa forma.
Vaig anar a parar en aquest poble abandonat, recuperat per una família. Els vespres anava a caminar amb el pare de la família, qui inspira el personatge del Pere, i diria que és la persona que conec que sap més coses sobre els arbres, la muntanya, els bolets, la natura… A poc a poc ell m’anava explicant la mitologia dels Pirineus, com les dones d’aigua, els Minairons… De sobte, en un d’aquests vespres em va començar a explicar històries de la seva família; allà vaig veure que hi havia una novel·la.
És després de l’Institut Ramon Llull quan m’agafo per primera vegada a la vida -perquè sempre he escrit durant les matinades, els caps de setmana, les vacances…- el temps per escriure el llibre, i, clarament, el text és una reivindicació d’aquest fugir de la ciutat, de la velocitat, del soroll, de les xarxes socials, d’anar a una vida més pausada. M’agrada molt perquè també he escrit el text de manera que reflecteixi aquest anar a poc a poc.
Vaig marxar a les “valls”, vaig escriure a partir d’entrevistes amb tots els personatges, -només dos són inventats-, de converses reals, de viure amb ells, d’observar-los… I tot i que el llibre està ficcionat i és literatura, parteix d’aquí.
La primera versió és del gener del 2022, és a dir, que ha reposat quasi un any i mig. Va ser el 6 de setembre que va arribar a llibreries, i entre tots els esborranys, sento que és el text que millor he escrit, perquè l’he deixat reposar. L’he pogut escriure a poc a poc, l’he pogut revisar, però a més, és una història que m’acompanya des de fa quasi 13 anys. Per tant, sento que he fet el millor text fins ara i la rebuda que està tenint és increïble, estic veient tota mena de lectors i lectores connectant-hi molt. Cadascú connecta amb un personatge o amb un altre, perquè al final els llibres són les veus confessionals de diferents personatges. Està sent una experiència molt bona. A més a més, m’agrada haver-ho pogut fer així.
M’ha agradat molt aquesta experiència que entre la novel·la anterior i aquesta hagin passat 10 anys. Que no vol dir que jo no hagi escrit. Jo escric sempre, escric per necessitat.
“A vegades la vida sembla una competició i guanya qui no mor”. El llibre és una reivindicació constant de la lentitud, les coses fetes a poc a poc i veiem també com la “solitària”, fuig d’aquesta rapidesa de la ciutat. Qui és la solitària?
Per mi la solitària és l’excusa perquè tota la resta de personatges parlin. És aquesta escriptora que, òbviament, ràpidament la gent diu que és el meu alter ego, i en els fets clarament ho és; però més enllà de si és o no l’alter ego de Batallé, crec que podria ser l’alter ego de qualsevol de nosaltres que en diferents moments de la vida hem estat cansats d’aquesta rapidesa i de tot aquest sistema capitalista tan ferotge. Tot i això, com a Iolanda Batallé, amb qui m’identifico més és amb el pare, amb aquesta cultura de l’esforç tan bèstia.
A la novel·la fas homenatge a aquestes “Valls altes”, i a les seves dones. La dificultat afegida de ser una dona en aquest entorn. Paral·lelament, la Solitària diu “La meva veu no és només la meva veu, és la veu de la meva àvia, la meva mare, la meva tieta…”.
“Massa deutes amb les flors” té diferents nivells de lectura. N’hi ha un que és la història d’aquesta família, que salva un poble abandonat d’unes valls altes dels Pirineus i té uns costos molt alts. I l’altra lectura, és la de com la paraula ens salva. Parteix clarament d’aquella frase d’Audre Lorde “el meu silenci no em va protegir, el teu silenci, no et protegirà”.
Cadascun dels personatges s’atreveixen a fer les coses a la seva manera i no fan allò que s’espera d’ells, i això té un preu. Si aquest ésser humà, a més a més, és una dona, encara el preu que es paga és més elevat.
Al llarg de la història, les dones que s’atreveixen a fer coses que no s’esperen d’elles són titllades de bruixes, de putes o de boges. Les tres personatges dones, d’alguna manera agraeixen i se senten hereves d’aquestes boges, putes i bruixes que, òbviament, ni eren boges, ni eren putes, ni eren bruixes, simplement eren persones, dones, que escollien altres camins.
El títol del llibre parteix des del poema de l’Antònia Vicenç, “Morir-te encara no, tens massa deutes amb les flors”, fins a un homenatge clarament a Pedra de Tartera de la Maria Barbal, o a la Víctor Català. Però també la consciència de les que venen després. Porto 30 anys dedicant la vida a fer arribar la literatura catalana al món. Quan anava a escola, als anys 80-90, podies estudiar la literatura catalana i quasi no hi havia cap escriptora; el que m’omple d’orgull és que avui dia i des de fa ja com a mínim una dècada, ja no es pot explicar la literatura catalana sense escriptores.
El llibre també tracta d’això, perquè al final són supervivents, persones que escollim diferents camins simplement per defensar que també tenim dret a existir, a tenir una veu.
L’altre gran protagonista és la muntanya. Per mi ha estat un aprenentatge molt gran, poder escriure-ho des d’allà. Hi ha també aquesta crítica a la gent de ciutat que ens pensem que tots aquests pobles existeixen per art de màgia; prendre consciència que existeixen perquè hi ha moltes famílies, com la de “Massa deutes amb les flors”, que hi han deixat la vida.
També és una clara reivindicació de les escoles. El pare i la mare de la novel·la quan eren petits, als anys 40, anaven a escola en aquests pobles. Als anys 60-70, des d’un despatx, algú que potser no ha posat mai els peus a cap d’aquests pobles, decideix tancar l’escola, i això és matar el poble.
Un altre gran tema és la consciència de la vida i la mort, que et recorda que has de viure perquè recorda que has de morir. I el títol té molt a veure amb això. En un lloc com l’alta muntanya, els hiverns són duríssims, però recordar sempre que ve la primavera, que venen les flors, que no ens morim perquè les flors ens estan esperant i tenim massa deutes amb les flors. Hi ha això.
Ara parlaves d’aquest èxode rural que, malauradament, passa a molts altres pobles de Catalunya.
A molts, a molts. El lloc que ha inspirat l’obra, vam pactar amb la família que no el diríem, però molta gent d’arreu em diu “això va passar en el meu poble, o en el poble de la meva àvia”. També hi ha una part que per mi va ser molt interessant de poder parlar tant amb gent que s’havia quedat, com amb familiars que havien marxat. Al final les que es quedaven desconfiaven de les altres i pensaven que tenien una sèrie d’avantatges, però les que marxaven també enyoraven certes coses.
El meu avi fa 70 anys va fer una casa als Pirineus, però jo no coneixia aquest lloc d’aquesta manera. Hi ha una cosa molt important de “Massa deutes amb les flors”, que és que escoltant els altres, realment ens escoltem a nosaltres mateixos, i també adonar-te que les històries que costa d’explicar, són les que valen la pena de ser explicades.
Els membres de la família, quan parlen amb la Solitària, s’adonen que estan dient coses que potser no s’han dit mai entre ells, o potser no s’han dit ni a ells mateixos, i això és una cosa molt maca, perquè ens passa a tots.
Es parla molt poc de la por i, en canvi, ens marca a tots. La Maria pertany a aquesta generació que el dolor ha d’anar cap a dins, i clarament et vas quedant sol…
Hi ha una altra línia, que és la de la malaltia mental, i com afecta a la persona i a l’entorn. Des de la pandèmia, les persones hem passat a tenir claríssim que la malaltia mental no és una cosa que passa als altres, sinó que és una cosa que ens afecta a tots. I, per tant, parlem-ne, no?
Els homes grisos, aquests homes que no creuen en el que fan. Qui són aquests homes grisos?
Homes grisos i també dones grises. Hi ha moltes dones que per sobreviure creuen que han d’imitar aquestes herències heteropatriarcals. Per mi, aquestes persones grises actuen amb por. El que la Solitària descriu com a éssers grisos són aquells que intenten apagar la llum dels altres, qualsevol cosa que se surt de la norma. Per mi, són persones que tenen molta por, tanta por que no poden ni adonar-se’n que no passa res, que cadascú faci el camí que vulgui, però que no cal treure la llum de les persones que volen fer altres opcions.
El Pinko diu “A la ciutat els crits no s’escolten. Si jo al matí surto de casa i crido, els núvols s’aturen un moment a escoltar què passa”.
El Pinko és un personatge inventat que ve de ciutat, que fuig de ciutat, en el seu cas per un desamor. Té aquest punt que sembla com el boig, i t’adones que és el més savi, que té tota una entesa de la vida i de l’esforç.
S’ha parlat molt de la literatura del “jo” i aquest és un llibre de la literatura del “tu” i de com necessitem escoltar-nos; la importància de l’escolta activa, i de com escoltant als altres ens escoltem a nosaltres mateixos. I encara més important, com allò que ens costa explicar és el que val la pena explicar. Massa deutes amb les flors parla de coses que costen explicar.
