He passat la Setmana Santa en el poblet de la meva família de l’Empordà. He aprofitat, com quasi sempre, per conèixer una mica el territori. Aquests dies el moviment era força notable. Semblava que la gent tingués ànsia de deixar enrere l’hivern, 
sortir de la ciutat i respirar primavera.
Enguany la mare Natura ho ha posat fàcil, amb uns dies de sol esplèndids que han permès omplir les platges (i els hotels, i els restaurants) amb gent desitjosa de prendre el primer bany i rebre les carícies del sol abans de torrar-se a l’estiu amb les fortes calors. Gairebé a tots els pobles hi havia actes religiosos al carrer. Però és fàcil constatar la pèrdua de pes del vessant religi- ós d’aquests dies, possiblement els més densos de l’any. En realitat, els oficis litúrgics han passat a segon terme, mentre els carrers s’omplenen de processons, manaies, armats… Possiblement, la majoria de vegades se celebren més per un sentit de manteniment de les tradicions –que els catalans tenim molt arrelat– que no pas per una vivència religiosa real.
Durant uns dies es posa tota la carn a la graella, la gent es vesteix d’acord amb les confraries, es recorren els pobles amb imatges i “passos” que es treuen de les golfes, s’endrecen, es mostren i es desen altre cop fins l’any vinent. Potser si un dia es prohibissin aquestes manifestacions religioses, inventaríem una altra cosa i en comptes de la Setmana Santa celebraríem l’Adveniment de la Primavera o una cosa semblant. Dono la raó al mossèn que deia no fa gaire que, estadísticament, Catalunya s’havia convertit en “terra de missió”.
S’hi ha instaurat un laicisme de fet en la vida de moltes persones, malgrat que per convencionalisme social encara hi hagi actes de la vida personal i familiar que es fan sota el signe de la religió. Posava com exemple el fet que els matrimonis civils hagin ja superat els eclesiàstics i que cada cop siguin menys els infants que es porten a batejar. En canvi, continuen tenint “padrins”, que teòricament haurien de ser els “pares de la fe”. I si encara la majoria d’enterraments es fan amb una cerimònia religiosa és perquè no hi ha un ritual laic establert o perquè l’emotivitat del moment no és propícia per a gaires plantejaments i moltes famílies tiren pel dret.
Els catalans tenim un calendari ple de tradicions. La majoria tenen arrels religioses, però han acabat convertint-se en festes folclòriques. Potser la religió és massa important per als creients per a reduir-la a una desfilada de gegants i nans i bèsties mitològiques –festes de Corpus– o bé, com per Setmana Santa, soldats romans i escenes de la Passió. No vull que hagin de suprimir-se; només que no podem enganyar-nos i presentar com a mostra de religiositat allò que no és gaire cosa més que un espectacle.
Josep Maria Carreras
