Veurem coses impossibles

187

jaume singlaEstem vivint uns dies tan apassionants com estressants on la certesa d’avui és el dubte de demà o d’ahir. Estem vivint moments excepcionals el final dels quals encara és incert. És tanta l’excepcionalitat que fins i tot ressusciten les velles mòmies. Felipe González, Alfonso Guerra, Aznar, Bono… Ens amenacen dia si, dia també. No us preocupéssiu pas, ells defensen els seus espais a les empreses monopolístiques. Les mateixes que fan del seu domicili fiscal, una forma de pressió antidemocràtica.

Hi ha qui em pregunta: Com acabarà tot això? La meva resposta depen del moment. “Acabarà com vulguem els ciutadans de Catalunya” dic si estic animat. “No en tinc ni idea” responc si estic passant deu minuts de desencís. La veritat és que el rumb dels esdeveniments em fa pensar que anem bé. Nosaltres tenim un rumb clar, una il·lusió i un projecte col·lectiu. Sabem on volem arribar, encara que en alguns moments no sapiguem escatir quin és el camí que hi mena.

A l’entorn del referèndum de l’1 d’octubre hem vist coses que si ens les haguessin explicat fa un any no les hauríem cregut. Que les forces d’ocupació repartirien garrotades era previsible, car l’estat espanyol nomes ens ofereix repressió i càstig, però que amb milers de policies buscant les urnes per tot arreu (saltant-se les lleis) que no en trobessin ni una, quan han estat milers els ciutadans catalans que les han transportat, custodiat a casa seva i les lliuraren puntualment al col·legi electoral corresponent, sense ni una sola filtració, posa de manifest capacitat organitzativa i fidelitat a Catalunya, a prova de tot.

D’altra banda després d’escoltar els brams de “A por ellos” de fa dues setmanes també hem vist com el govern més corrupte d’Europa ha fet una llei que facilita que les empreses puguin marxar de Catalunya cap a Espanya amb el mínim de tràmits legals possibles. Si la política del Gobierno de España és el trasllat d’empreses vol dir que reconeixen que som una altra nació. Nomes és qüestió de temps que ho fem realitat legal. Legítimament ja ho som des de fa temps.

Hem vist un peruà defensant la sagrada unidad de España. Si el seu país hagués pensat com ell el 1812, Perú seria a tot estirar una “región” amb els recursos naturals espoliats i no un estat sobirà. Quan el procés acabi -acabarà bé, ja ho veureu- els periodistes tindrem molta feina a esbrinar perquè passen algunes de les coses que passen i serà el moment de posar negre sobre blanc, la veritat de totes les coses.

Mentrestant a seguir fidels al servei del nostre poble que com deia Francesc Macià: Catalunya nomes ens té als catalans. Això sí, en som incondicionals.

Jaume Singla