Sanitat i Serveis Socials – Pere Prat
S

29 de maig de 2015

Fa molts anys que es discuteix si la millor Sanitat és la que cura les malalties, o la que les evita. Però tenir una societat amb pocs malalts no dóna als polítics el mateix relleu que ensenyar unes instal·lacions que “salven” la vida dels que hi entren, pensant que poden morir-se. El poder sap que s’ha de fer imprescindible. Per això els va bé que hi hagi necessitats. I si no n’hi ha, les creen, aprofitant-se de les pors i credulitat de la gent. Com fa sovint la indústria farmacèutica, que s’ha especialitzat en donar remei ràpid i eficient a qualsevol molèstia. Però ho fa amb productes químics que arreglen una cosa i a vegades n’espatllen d’altres. Per això hi ha qui demana passar del model reactiu (curar) al proactiu (prevenir).
És el que ha fet la Taula del Tercer Sector Social de Catalunya, amb el seu informe sobre l’impacte de l’envelliment de la població. Diu ja que més del 75% de la població adulta té alguna malaltia crònica. I analitza les conseqüències en la dependència, cronicitat i discapacitat, a la quals s’han d’afegir altres factors -que afecten gent de totes les edats – com ara la pobresa, l’exclusió social i les malalties de menor prevalença, que porten a que hagin de ser les famílies les que han de cuidar les persones amb necessitats d’atenció continuada.
En l’atenció primària no es fa gaire medicina preventiva i per millorar-ho, aquests experts proposen integrar progressivament sanitat i serveis socials. Simplificar el sistema i crear una única porta d’entrada en els equipaments de referència. Ajuntar els diversos serveis i fer una única valoració de cada cas. Així un sol equip professional prendria les mesures adequades i l’usuari no hauria de peregrinar per metges, infermeres i treballadors socials. Però no és senzill. Els professionals de la sanitat i els de benestar social tenen cultures diferents i es poden produir desajustos professionals i competencials, com ha passat amb l’exigència de fer més treballs administratius en la tasca sanitària.
El desafiament és passar de pacient passiu a ciutadà actiu. De prestació de serveis a la prestació de suports. I fomentar l’autonomia del malalt i del seu entorn familiar, que han d’agafar responsabilitats i decidir en tot el que fa referència a la salut. I respectar les seves decisions (com acceptar que eventualment que es renunciï a tractaments o serveis). I superar el rol del metge paternalista i el del pacient – client. Implicar la persona beneficiària, la família, els poders públics i la comunitat en trobar la millor solució per a cada cas. No oblidar que malgrat la precarietat mai deixen de ser persones. I que la gent gran, quan va a urgències, sol descompensar-se cognitivament i no cal marejar-los si no és necessari.
L’asimetria entre els drets i deures dels usuaris de la sanitat i els dels serveis socials, és un dels primers reptes que ha d’afrontar la medicina preventiva, comunitària i a casa. El canvi de model hauria d’anar acompanyat d’una adaptació del sistema de finançament, de competències professionals i salarials. Apropar les decisions, treballant en la proximitat, perquè sempre es resolen millor els problemes lligats a l’atenció continuada, on les persones fan la seva vida quotidiana. Totes les enquestes diuen que tant la gent gran, com els dependents, es volen quedar a casa. I les residències només haurien de ser per quan es necessiten cures intenses, impossibles de fer en l’entorn natural.
Aquest camí només es pot fer des de l’Administració local. Caldria blindar les competències dels ajuntaments en matèria de serveis socials. Afrontar les necessitats de les persones, integrant les demandes socials i les sanitàries. I que el ciutadà assumeixi el protagonisme que li correspon. I en això hem de recordar que avui el 38,5% del pressupost de la Generalitat es destina a l’àmbit de la salut, mentre que el del benestar és sols d’un 8,3%. Integrar les polítiques socials -no es demana fusionar-les- és just el contrari del que fan avui les administracions. Però els diners els posen els ciutadans amb els seus impostos. I no sempre s’ha d’esperar que ho facin tot els “que manen”.
Pere Prat

Compartir

Deixa un comentari

L'Enquesta

T'atenen en català en els comerços on vas habitualment?

Ja no s'accepten vots en aquesta enquesta