Els temps canvien. I amb ells molts paradigmes. Les estructures econòmiques fonamentals en què s’havien fonamentat trontollen. Res no és el que era. Els bancs han perdut el seu negoci i es mantenen per l’interès dels estats en controlar els fluxos econòmics. El deute s’ha convertit en un crèdit impagable. Les pensions, que s’havien edificat sobre el treball dels joves que accedien al sistema, han perdut els fonaments. Ara les indústries que donaven feina s’han deslocalitzat i només engreixen les butxaques de milionaris llunyans, que s’enriqueixen sense límits, ni escrúpols. Els estats malden per mantenir el benestar del que n’havien fet divisa i que ara no poden aguantar, si no és endeutant-se. Els serveis són d’economia terciària, que ha evolucionat fins a convertir-se en quinària, però requereixen un grau de qualificació a l’abast de pocs. Moltes feines s’han robotitzat i la cerca de la productivitat deixa a molts sense feina i a mercè de la precarietat del subsidi. I això comporta que la desigualtat i la dependència segueixi creixent.
Però la necessitat crea l’òrgan. El consumisme s’ha hagut de trasmudar substituint béns de qualitat, per altres low cost, a qui es demanen uns mínims de funcionalitat i prestacions. I les noves generacions troben una emancipació diferent. Els menors de 30 anys, es van alliberant de les grans càrregues que havien de fer front els seus predecessors. Ja no es plantegen la compra de la llar, ni el cotxe. Ara paguen per l’ús de les coses, però no per la propietat. Amb el lloguer en tenen prou. I de la precarietat n’han fet un motor econòmic. Una tendència que castiga les empreses tradicionals, siguin turístiques, d’automoció i de promoció immobiliària. Però s’han obert nous horitzons de negoci. Nous intermediaris digitals, com Booking, Uber, PepeCar a Airbnb i molts d’altres. Tots basen la seva competitivitat en l’agilitat tecnològica i en els buits legals. S’han popularitzat noves expressions, com economia circular, economia col·laborativa o block chain. És part llenguatge col·loquial d’un nou col·lectiu de joves. I no tots són antisistema.
Tot es digitalitza i la realitat virtual és més important que la tangible. Una nova economia. Un nou comerç. Tot es pot comprar i pagar pel telèfon. A França el 70% de les vendes nadalenques s’ha fet a través d’internet. Els productes s’envien on els diguin. A la feina o a les mail box del transport públic, on els clients recullen les seves comandes de camí a casa o a la feina. I molts caixers del bancs són ara els Ploop de gasolineres i establiments de pas.
Estem en un món diferent. No s’ingressa el que es necessita, però s’ha de continuar vivint. La gent ha decidit ser independent i gaudir el que poden tenir. Encara que sigui només una il·lusió.
