Calonge de Segarra està situat al nord de la comarca de l’Anoia, a 643 metres d’altitud, a la zona de contacte entre la Segarra i el Solsonès. Drenen el terme els torrents de la Roca i el de Sant Pesselaç, afluents de la capçalera del Llobregós.
El terme municipal està format per masies disseminades i els nuclis de població de Sant Pere de l’Arç, Dusfort, Aleny, La Raval d’Aleny, Mirambell i El Soler.
La història de Calonge és la història de cadascun d’aquests nuclis poblats, tot i que el castell situat al costat de l’església de Santa Fe, va ser el nucli aglutinador d’aquests indrets. Mirambell també és un nucli format als voltants d’un castell i coupa el segon lloc en importància a Calonge.
La història documentada de Calonge de Segarra es remunta al segle II a.C. quan es té constància d’una població habitada per forasters o propis d’una colònia, tal com etimològicament indica el seu nom: colonicus, provinent del llatí.
Conserva també l’afegit de la comarca natural que abraça aquesta zona central de Catalunya, la Segarra, territori que significa “centre o lloc on se separava el Ramat”. De fet, el municipi de Calonge de Segarra està situat en una zona tradicionalment transhumant, creuat per importants carrerades i en el qual, des d’antic, els ramats provinents de la província tarraconense feien aturada abans de distribuir-se cap al Pirineu i a l’inrevés.
El petit poble de Dusfort s’alça en una elevació enfront de Mirambell, propera a la carretera de Calaf a Ponts. Al seu peu hi ha les grans explotacions de teuleria i gres, i vora el ramal de carretera que hi porta hi ha l’ajuntament, al costat del local social.
Les terres conreades, que gairebé ocupen la meitat del terme, es dediquen pràcticament en la seva totalitat a cereals (principalment ordi i blat). La zona no conreada és ocupada per bosc, arbres de ribera, matoll, garrigues i pasturatges. Complementen les explotacions ramaderes de porcs, conills i bestiar oví. En els darrers anys s’han establert al municipi diversos allotjaments rurals, com és el cas de Cal Farrés.
Santa Fe de Calonge
Es tracta d’una església romànica de nau única i creu llatina, documentada el 1040. Les dimensions de l’edifici i la forma constructiva, amb carreus molt ben tallats, donen a l’església un caràcter singular que sobresurt del conjunt d’esglésies romàniques de la comarca.
Exteriorment cal destacar-ne l’absis de forma quadrada, les absidioles que té a cada cantó i la porta situada als peus de l’església. Com a element decoratiu excepcional cal destacar el relleu d’un cérvol situat a l’angle del braç sud de transsepte (el significat del qual es desconeix).
De l’interior destacarem la cúpula, semiesfèrica, i la pica baptismal amb unes decoracions geomètrico-florals. A més, del recobriment d’algunes capelles de relleus aplicats de guix i de retaules d’estil barroc. Malgrat les reformes, l’edificació encara conserva trets originaris del romànic tardà així com una pica baptismal, o com alguna tapa sepulcral amb l’escut dels Castellolí.
Aquesta església es trobava dins de l’antic terme del castell de Calonge. Inicialment exercí les funcions parroquials del terme del castell, les quals encara exerceix en l’actualitat. Aquesta església fou donada pels senyors del castell, els vescomtes de Cardona, a la canònica de Sant Vicenç de Cardona.
Emplaçament: Es troba situada al nucli de Calonge de Segarra
Sant Pere de Mirambell
Es tracta d’un petit edifici romànic, que ha patit diverses remodelacions posteriors. És de planta quadrangular, d’una sola nau coberta amb volta de canó i capçada amb un absis semicircular sense decoració externa, parcialment soterrat. A l’interior, prop de la capçalera trobem dues capelles laterals, poc profundes, acabades amb arcs de mig punt adovellats, obertes probablement més tard. Els murs són de carreus de pedra mitjans, de dimensions més grans a l’absis, disposats en filades horitzontals. A la façana d’ingrés, orientada a ponent, s’obre la porta d’accés al temple, d’estructura adintellada.
Emplaçament: Situat a l’entrada de Mirambell, formant part del cementiri.
Castell de Calonge
El Castell de Calonge, està situat a la part alta d’un turó molt a prop del petit nucli de Calonge. Actualment està força ruïnós. No obstant, en resten alguns punts que podem distingir. Destaquem una estança, de la més ben conservada, de planta rectangular amb dues portes d’accés. Situada al sector sud-est, coberta amb una volta de canó i il·luminada amb dues espitlleres orientades a la cara est. Aquestes estructures són construïdes amb uns murs exteriors irregulars, tot al contrari dels murs interiors, dels quals estan més ben treballats i col·locats en filades horitzontals. Al final d’aquesta sala hi ha una escala que descendeix al subsòl però que ara està tapada. A prop d’aquesta, hi ha una cisterna d’uns dos metres de diàmetre, avui coberta per la vegetació. Al sector oest s’hi troben les restes del basament d’una torre circular de defensa, al voltant del qual s’articularia el castell. Les primeres notícies documentals del castell de Calonge de Segarra són de l’any 1010, sempre vinculat als vescomtes de Cardona
Emplaçament: Situat al cim del turó vora el nucli de Calonge de Segarra
Santa Maria de Dusfort
Es tracta d’un edifici romànic, però les múltiples reformes portades a terme a la seva estructura han fet que el conjunt esdevingués força diferent de l’original. És de planta rectangular, orientada a llevant, d’una sola nau amb coberta de volta de canó amb capelles laterals. L’espai de l’absis, desaparegut, ha passat a formar part de la nau amb una capçalera plana. Els paraments interiors de la part superior del temple estan enguixats, exceptuant la part inferior de l’absis. D’altra banda, a la part superior del mur de ponent, s’ubica el cor, el qual s’accedeix per unes escales. El mur, del qual està decorat amb motius florals.
Emplaçament: : Situada a la plaça de l’entrada del nucli de Dusfort.
Sant Pere de l’Arç
Visitant l’església de Sant Pere de l’Arç ens podrem fer càrrec de quina era la decoració habitual de les esglésies rurals a finals del segle XIX ja que els estralls de la Guerra Civil no es produïren en aquest indret.
Les primeres notícies que tenim d’aquesta església són del 1038. És una construcció romànica molt simple amb un sol absis a la testera amb arcuacions llombardes que ens permeten datar la construcció al segle XII. La porta d’ingrés, orientada a migdia, se’ns apareix amb un arc de mig punt, i a la clau de l’arc hi trobem incís “ANO 1886”. La façana de ponent és coronada un campanar d’espadanya de dos ulls amb arc de mig punt, refet posteriorment.
A l’interior es poden observar les diverses modificacions ha sofert al llarg de la seva història, la més important de les quals va ser de l’època barroca en què es va construir el retaule de l’altar major. Es tracta d’un retaule barroc policromat, dedicat a Sant Pere, que presideix l’absis, realitzat el 1642. També hi trobem el retaule també barroc de Sant Crist, datat del 1793; el retaule renaixentista dedicat a la Verge del Roser, del segle XVI, i una pintura barroca de Sant Sebastià. Pel que fa els murs, estan recoberts amb pintura de color blanc i gris.
Emplaçament: Es troba situada a l’entrada del nucli de Sant Pere de l’Arç
FONTS: Patrimoni Cultural DIBA; “Esglésies Romàniques de l’Anoia” (Josep-Vicenç Mestre Casanova/La Veu); “Rutes per l’Anoia, història i art” (Pau Llacuna i Teresa Mascó /La Veu); Ajuntament de Calonge de Segarra / Enciclopèdia Catalana
