Durant un gran període de la dominació romana (segles I, II i III) els cristians eren perseguits i en cas de ser descoberts, acabaven morint clavats a la creu o devorats per les feres al circ. Per poder comunicar-se entre ells, els cristians varen empescar-se una estratègia: si volien saber si el seu interlocutor compartia religió, tot parlant dibuixaven un peix esquemàtic amb dues línies que s’entrecreuaven. Si l’interlocutor també era cristià, reconeixia el símbol i podien posar-se a parlar de religió sense perill.
Les lleis de l’Imperi perseguien als cristians, no pas perquè fossin contraris al regim imperial, sinó perquè no acceptaven la religió oficial de Roma. A cada nova detenció de cristians l’imperi atemoria al poble romà i es quedava el patrimoni del cristià que tot sovint engreixava les arques dels governadors territorials o era donat en premi als soldats de les legions romanes.
Amb el pas dels segles, Roma anà perdent poder i els cristians agafaren força fins convertir-se en una de les tres grans religions monoteistes del món. Els cristians deixaren de ser perseguits per l’Estat i fou innecessari l’ús del símbol del peix.
A finals del segle XX el petit símbol de resistència es va recuperar. En gairebé tots els països del món es va escampar aquest costum. En vaig veure per primera vegada en cotxes als Estat Units, concretament als estats de Pennsilvania, Ohio i Michigan…. tres dels estats on el cristianisme creixia amb més força. Actualment veig aquestes petites enganxines al darrere dels cotxes de les persones que, tot circulant en cotxe, volen donar testimoni de la seva fe. El peix no ofèn a ningú perquè sortosament tothom és lliure de professar la religió que vulgui… si és que en vol professar.
Des de fa mig any, molts catalans portem al damunt un petit llaç groc, que si el poseu de costat, recorda el petit peixet dels antics cristians perseguits. Estrictu senso el llaç groc no és un símbol polític, tot i que la majoria d’independentistes en portem. És un crit en favor de la llibertat. Aquest símbol de solidaritat amb les persones injustament empresonades, irrita als intolerants, com veiem aquests dies en què es reuneixen en “manada” i, amagant la seva identitat, es dediquen a retirar tots els llaços grocs que troben al seu pas i amenacen violentament a qui gosi enlletgir-los el seu comportament. I com més dies passen, més violents es mostren.
Els partidaris del “ordeno y mando” i del “a por ellos” igual que els legionaris romans, són incapaços de comprendre el missatge de solidaritat dels llaços grocs, però igual que va passar fa dos mil anys, també ara el símbol de pau i concòrdia que és el llacet groc s’imposarà i tal com diu al final l’ària Nessum dorma de Puccini: “al alba vinceró”.
Vencerem. Segur que vencerem si persistim amb els llaços, la mobilització i els vots.
