Parar la galta a l’enquistat – Manel Ramoneda

Participar com a voluntari en la campanya Ara és l’Hora d’Òmnium Cultural i l’Assemblea Nacional Catalana m’ha permès gaudir d’una d’aquelles experiències humanes que omplen i satisfan de gran manera. Fer d’enquestador, vila per vila, casa per casa, porta per porta no és fàcil. Primer topall: no tot voluntari es veu en cor de fer un cara a cara. Uns cops per manca de facilitat de paraula, per caràcter, per por escènica, per no gosar en el tracte amb desconeguts, per percebre que trucar a casa d’un altre a l’encontre d’una privacitat, s’envaeix l’espai personal i íntim d’una família, i el que no m’agrada per a mi, no m’agrada fer-ho als altres, etcètera. Segon escull: molts de nosaltres, tot i que amb prou tremp competents fèrtils i animosament productius, en el dia a dia atenem obligacions i devocions quan no laborals, quan no familiars, quan no esportives, amicals, culturals o els que som de poble, quan no rurals. Deure i oci que al llarg de la vida ens ha anat omplint l’agenda. Un conreu de molt mal descuidar ja que és el que ens aferra a la terra. I certament que ja no hi ha a què o qui robar-li el temps. Però tot, tot es supera, quan el teu entorn et pica l’ullet i esdevé pacient còmplice i col·laborador a l’ombra, fent possible l’impossible. Aquestes setmanes passades m’he apariat amb coneguts i no coneguts, dones i homes que com jo mateix hem tingut la mateixa inquietud: participar activament en una enquesta d’abast nacional que per gegantina dimensió mai s’havia fet res semblant a Europa. Malauradament per extensiva i per la dificultat horària dels voluntaris, s’ha de reconèixer que no s’haurà pogut arribar a tots els racons, a totes les llars que coordinàvem. Un regust agredolç dins la plaent sensació d’haver fet el que es podia fer en unes visites llampec que han donat molt de sí. En cada domicili, al gest de prémer un timbre, picar al picaporta, o a batent obert i per anunciar-nos demanar en veu alta: a(ve) Maria! que hi ha algú?  hem entrat en contacte amb realitats molt i molt diferents. Des de darrere persiana, dalt d’un balcó, o en rebre’ns i fer-nos passar, mirades paraules i gestualitat mostraven en cada llar punts de vista personals, unes casolana normalitat, altres l’anar de bòlit, o la tristor de la solitud, o malaltia, o dependència, i un ensurt, al coincidir amb un enuig matrimonial, de parella. També ens hem topat amb el silenci per por a llevar balda o forrellat al foraster i amb la buidor per absència o abandonament de la casa visitada. I ja fos a Martorell, Cabrera, Vilanoveta o la Pobla, arreu, moltes ganes de contar, d’explicar-se, d’esplaiar-se. El que també he pogut constatar és que la majoria silenciosa de què parla algun esperpèntic polític no existeix. En tot cas sí que hi ha minoria que violenta. Grup que s’identifica molt bé per la inexistència d’afabilitat o manca absoluta d’educació mínima. Persones no ja antipàtiques o de mal caràcter o temperament fort, no, concretament un personal quin rictus facial i emmidonat cervell els fa rotar verb amarg agre, rabiüt. Vaja: ciutadans, ambaixadors o representants de l’autoodi que cap país no voldria en el seu sí. Amb sort de poder establir-hi diàleg, es repeteixen clavats i calcats en el discurs i temari que transmeten certs contertulians d’aquests programes i mitjans de comunicació bel·licosos contra els catalans quin periodisme de mal gust, de mofa, distracció i adoctrinament del personal es basa cientment en la manipulació, la mentida, la tergiversació, la vulgaritat i la cridòria. Com a natural que sóc del meu país, reconec que és molest, angoixant, rebre l’alenada embolcallada d’aquell nacionalisme opac que pretén no existir amagat i amargat com a tal però amb clara afinitat al funcionariat d’imperi, colonitzador, casernari, foraster, prepotent. És quan toquem a retirada, educadament i sense perdre el nostre preciós temps amb aquell subjecte que ha quedat ancorat al passat, presoner d’ell mateix, dels seus avantpassats o defensant al segle XXI lleis de coco palmera i jungla per sotmetre congèneres, quan no raça negre, quan no fembres, quan no cultures i nacions. I a banda de la minoria malcarada, de les llars buides i d’aquelles que no obren a desconeguts, la majoria dels encontres cos a cos han estat experiències plaents. Des de persones que pel carrer ens deien que no havíem passat per casa seva a fer-los l’enquesta, a d’altres que t’han fet passar fins al menjador amb la taula parada fent-t’hi asseure i demorant a cuina l’estofat de patates amb sípia. O com l’àvia de Valladolid que cuinava llom amb ‘rovellones’ però atenent-nos alhora i explicant mil histories de família gairebé sense deixar-nos seguir camí. Persones de mitjana edat amb capacitat de precisar, d’interessar, de polititzar. Jubilats amb molt de temps i ganes de xerrar. Mares contestant l’enquesta amb nadons en braços. Immigrants d’altres continents, no cristians, no occidentals, atenent-nos amb més bones maneres urbanitat i simpatia que els de faç de dimoni i pàtria de tènia. I nosaltres enquestadors només hem fet  una cosa: escoltar, recollir, assentir i evitar dissentir. Anàvem a rebre no pas a donar ni a convèncer a l’enquestat. A l’enquistat li hem parat galta. Una, però l’altra no, no la parem, abans que ens torni a faltar ens anem anant, com farem amb l’estat impropi, estat paràsit. Manel Ramoneda