Espanya sempre s’ha mostrat prepotent amb Portugal, i sempre ha viscut d’esquena al germà pobre peninsular. La premsa espanyola considera que tot allò que passa al sud de Galícia i a l’oest de La Raya -la frontera que separa Extremadura de l’Alentejo- no té cap interès. Cal dir que aquesta situació no es dóna en sentit contrari. Mentre la premsa portuguesa parla molt d’Espanya i els portuguesos estan perfectament informats sobre què passa al país veí, la premsa espanyola es limita a parlar de Portugal només quan es produeixen desgràcies, com un greu accident o un gran incendi forestal, un clàssic de cada estiu. S’ha de dir, però, que aquesta anormalitat s’ha corregit una mica en els últims anys, quan Lisboa s’ha convertit en un destí clàssic de cap de setmana.
Des de fa bastants anys he viatjat amb una certa freqüència a Lisboa, una ciutat amable i agradable. El ciutadà portuguès potser és més eixut que l’espanyol, però és, de lluny, molt més educat: els portuguesos no criden. Ara, a Lisboa, també tenen molt turisme. I, com aquí, els lisboetes pateixen els problemes associats a un turisme creixentment massificat i concentrat en pocs espais de la ciutat. És una massificació comparable a la de Barcelona, de la que en gaudeix qui en fa negoci i la pateix la resta.
Els carteristes dels tramvies lisboetes, per exemple, són tota una institució. Cal anar sempre alerta. Alerta amb les motxilles penjades a l’esquena i les bosses de mà que no tanquen bé. Els carteristes es concentren en les línies més turístiques, i també van disfressats de turistes. Si no ets d’allà, a primera vista són difícils d’identificar; després, quan els veus actuar amb aquell savoir-faire t’adones que la seva gran professionalitat està, com a mínim, a l’alçada dels carteristes de Barcelona.
Davant d’un problema com aquest, les autoritats poden ignorar-lo i amagar el cap sota l’ala, o fer-hi front sense complexos. Doncs bé, les autoritats lisboetes ja fa anys que van optar per reconèixer obertament el problema, i intenten minimitzar-lo avisant profusament les víctimes potencials amb grans cartells penjats als tramvies així com als indrets més turístics. Com a usuari regular del transport públic barceloní m’agradaria veure avisos similars. Si les autoritats reconeguessin obertament el problema i avisessin, els carteristes de Barcelona no ho tindrien tan fàcil. Quan veig els turistes japonesos a la zona de la Sagrada Família amb aquella despreocupació per les seves pertinences se’m posen els pèls de punta.
