Avui fa just un any que començava, probablement, el pitjor any de les nostres vides. Especialment a la Conca d’Òdena, on, des de llavors, 605 persones han perdut la vida a causa de la covid-19, la immensa majoria durant un confinament perimetral que ens ha fet molt mal. Físic, mental i econòmic. Però, per damunt de tot, el dolor més gran ha estat per a totes aquelles famílies que han perdut algú de casa. En moltes ocasions, moltes, sense ni tan sols poder acomiadar-se’n. El coronavirus, l’enemic enorme a qui ens enfrontem, no hi entén, d’abraçades. Però avui no hi volem renunciar. Volem abraçar.
A tots i totes les que avui ja no hi són, i especialment per als més propers, dediquem avui una edició especial amb veus d’homes i dones que ho han donat tot per lluitar contra la covid-19 -el personal sanitari i l’essencial- però també exemples de la moltíssima gent que ha hagut de tirar endavant els seus negocis, dempeus, desitjant que demà sempre sigui millor que ahir. La demostració de la lluita dels que, de moment, hem tingut la sort de plantar cara al virus, és també el millor homenatge a tots els que, malgrat intentar-ho, no van poder fer-ho. És un consol inútil, segurament, però seria molt pitjor no haver estat capaços de seguir endavant. Ara que sembla que es veu una tímida llum al final del túnel, quan les dades, capritxoses -un dia donen un pas endavant i l’altre enrere- permeten albirar esperances de tornar aviat a la vida “normal”. Necessitem mirar endavant, però no podem oblidar. Mai sabrem per què la providència ens va situar precisament a nosaltres, a la Conca d’Òdena, a l’ull de l’huracà de la pandèmia aquells dies de març i abril de 2020.
L’horror quedarà escrit per sempre a les pàgines de la Història, però, com deia el poeta, de les cendres, en farem llum.
Ànims i abraçades a tots!
