Hi ha moltes formes d’organitzar-se com a societat i la democràtica és probablement la menys dolenta de totes. D’aquí que les societats volen dir-se’n, encara que estiguin lluny de ser-ho. Algunes hi afegeixen el mot “avançada” per dir que els seus procediments són millors. I a Espanya, s’abusa dels qualificatius laudatoris conscients de la càrrega que es porta a la motxilla històrica. Per poc que es grati, apareix el dictador que tants porten a dins. Massa gent creu que democràcia consisteix en votar uns representants i que, una volta elegits, són aquests els que han de decidir per la comunitat, sense haver-ne de donar comptes fins a les següents eleccions, on es valorarà la seva feina. És a dir, nomenen dictadors per període determinat.
Però la verdadera democràcia és el govern del poble i no dels representants. És a dir, calen mecanismes per fer efectiu que els ciutadans puguin decidir en aquelles decisions que no estaven en el compromís electoral, aquell que es posava en el programa on s’explicava què es volia fer. Els representants no haurien de defensar els interessos dels partits polítics, sinó els dels ciutadans, hagin votat a qui hagin votat. El que mana no és un senyor feudal que decideix sobre patrimonis i persones, ni aquell succedani que es rodeja de consultors i càrrecs de confiança en administracions caríssimes i ineficaces. És una pena que no n’hi hagi prou amb els nombrosos funcionaris de plantilla i que els equips dels governants es converteixin en una superestructura feixuga que actua per interessos inconfessables.
En períodes inflacionaris tot s’apuja més que els sous de la majoria. Però els dels manaires sempre van per damunt. I també els de les despeses públiques, ja siguin municipals, regionals, estatals o d’organismes supranacionals. Parlen d’una austeritat que no practiquen i apliquen la gasiveria en aquelles despeses que afecten la resta. Costa molt poc dir als altres que han de pagar més perquè tot puja. Els administrats ho saben prou, però lamentablement ells no poden repercutir els increments en els seus preus, perquè no tenen els pressupostos públics que es construeixen per decret i es nodreixen d’arbitris, taxes i impostos. Ells han d’espavilar-se per trobar com subsistir – a vegades competint amb empreses en llocs amb una càrrega impositiva menor – i han de treballar més, per sovint guanyar menys.
A les administracions no sol haver-hi la gent més preparada, sinó la que ha fet carrera en la política partidista. Gent que no s’ha hagut de guanyar la vida, ni pagar nòmines dels seus treballadors. Les empreses privades han de fer el seu mercat i ser competitives, mentre que les públiques tenen el pressupost i l’aprofiten bé.
Certament la democràcia és el menys dolent dels sistemes de govern. Però quan els ciutadans deixen d’exigir els seus drets, els governs es tornen una llosa insuportable, cara i ineficient, que predica que tot ho fa pel bé del poble, mentre hi va a cavall.
