Amb la mirada a l’Atlàntic; rústic i agrest, de sòlids i esfereïdors penya-segats, aquest ancestral territori de La Bretanya atlàntica encara s’entesta a asseverar aquella genuïna identitat que li van conferir multitud de petjades cèltiques, de proeses de mítics corsaris i d’uns apassionants relats artúrics que, al capdavall, han estat addicionats als seus millors atributs naturals: la discontinuïtat del seu perfil costenc i la seva personalitat marinera.
Des de sempre, el poble bretó mai no ha escatimat esforços a l’hora d’assimilar aquelles peculiaritats hereditàries de la seva terra les quals han contribuït a diferenciar-la de la resta de regions franceses i a fer-la sentir categòricament especial; fins el punt de definir l’essència d’una ànima bretona que s’avé a ser tan dramàtica i humanitzada com la fesomia feréstega dels seus paratges megalítics o de les seves inalterables costes ferotgement copejades per l’Oceà. En aquest sentit, aquesta regió de l’occident de França, tan primitiva com civilitzada, amb certes reserves sobre l’avenir, segueix segrestada pel seu aspre i accidentat litoral, trobant principalment en el mar la seva inherent raó de ser.
Tot un esplèndid contorn costaner se’t descobreix desplegat en més d’un miler de quilòmetres que dibuixen aquella Finisterre abrupta i esquívola dels confins del poble bretó, des de la badia de Mont-Saint-Michel, al nord, fins als aiguamolls del golf de Morbihan, al sud. I és en aquests encontorns on la Bretanya fa proclama del seu factor diferencial, amb uns veïnatges que pesquen i naveguen des de temps immemorials -amb pràctiques prou rudimentàries- per a perpetuar un singular intercanvi comercial i també cultural amb la veïna Gran Bretanya i amb les antigues contrades celtibèriques del Cantàbric. I és potser la sòbria i freda, però captivadora, ciutat emmurallada de Saint-Malo, el major exponent d’aquest hereditari esperit desassossegat i laboriós dels mariners bretons, d’ençà el segle XVI.
Això no obstant, el temperament bretó és també beneficiari d’una concepció emfàtica del sentit de l’honor, del tracte humà i sobretot d’un remot deler de perfecció en els seus afers quotidians; un tarannà que en molts casos és atribuïble a una arrelada manera d’entendre la mort i tot el culte que se’n deriva. Si bé és històric que, per aquests confins d’Europa s’ha anat vivint la mort amb un profund hermetisme, aquest silenci dramàtic de cada família ha teixit un sentit d’empegueïment i de timidesa només expressat en alguns actes del culte als difunts, en el sentit de mantenir el cos del finat a la pròpia llar i establir un ferm lligam amb el més enllà. Aquest vincle tan abismal entre la vida i la mort és el que entreveus en les profuses i complexes construccions funeràries i, també, als populars conjunts escultòrics dels calvaris; en summa, unes atàviques creacions autòctones que, de retruc, delaten una empedreïda disposició a una avinença pudorosa i apocada amb les ànimes forasteres.
Des d’una perspectiva paisatgística, sí bé tots els dies de l’any regalen un encantament especial al llarg de tota la costa bretona, amb uns apaïsats i desolats paratges de grisos monòtons, quasi inaccessibles al trànsit humà. És, sobretot, a la primavera i a la tardor, quan són d’impacte les més gegantines marees de tot Europa, amb uns estranys refluxos que aborden respectables desnivells, esclatant contra uns sòlids penya-segats, o bé envaint badies i estuaris per a penetrar metres endins per uns espectaculars braços de mar (les ries).
Tanmateix, allà estant, és inexcusable una mirada a ponent, entre els límits de Finisterre, des de la Costa del Granit Rosa fins més enllà de Cornualla, per a descobrir unes magnífiques formacions granítiques, al costat d’algunes cales que et descobreixen un insòlit i desgastat continu rocós, capaç d’embolcallar-te en una aurèola de misteri amb les estrambòtiques siluetes que la pedra va dibuixant. Després, des de ponent fins a terra endins, les barreres megalítiques, dels dies dels celtes, que encara romanen dempeus et venen a rebre.
