No pretenc fer un elenc dels fets relacionats amb la política migratòria de la CEE dels darrers anys, vaja, del món actual; tots els coneixem a través de la premsa. Lo que si vull fer és transmetre el meu sentiment de decepció i tristesa envers el comportament del conjunt dels caps d’Estat que conformen el vèrtex de l’autoritat europees dels quals dimanen les determinacions que arrosseguen, per bé i per mal, al conjunt de les ciutadanes i ciutadans del nostre estimat continent.
El desconcert, el poc sentit comú, la voracitat tàctica, la imprudència, la vulnerabilitat i la manca de esperit equànime són, lamentablement, els trets que defineixen el tarannà de les autoritats europees. I si no fos poc el reprovable currículum dels nostres governants, encara se li poden afegir dos valoratius més, a saber, la falta d’ètica i el cinisme personal i polític.
No es pot concebre cóm una Europa que té gravada a la memòria col·lectiva la història del sofriment de la seva gent a conseqüència de la barbàrie provocada per les guerres perpetrades al llarg del temps, pot donar respostes buides i gèlides a les multituds desesperades que busquen acollida i calor humà.
Els nostres dirigents han perdut el coneixement del llegat de la història. L’Europa, en tant que tots, en tant que la dels que la conformem i deixem que els polítics apliquin les inapropiades i incorrectes mesures vers els immigrants i deportats, se sembla a l’Alemanya nazi on la població tenia un comportament semblant a la del Dr. Jekyll i Mr. Hyde. Les alemanyes i els alemanys sabien lo que estava passant al seu país, coneixien les atrocitats perpetrades i la ignomínia infligida pel Tercer Reich; no estaven secs, ni sords, ni muts. Varen exaltar a Hitler l’any 1933 i després hi van congeniar, no tots, però una gran majoria. Coneixien, com nosaltres coneixem, el be i el mal, lo què convé i lo que no és apropiat. Es més, els governs de les potencies occidentals es van posar al mateix nivell que el règim nazi al no haver fet res davant la qüestió dels refugiats dels anys 1938 i 1939. Avui, no gaires anys després, els polítics europeus donen l’esquena als immigrants que fugen dels països dels sud i de l’est per a salvar la vida.
Passats uns anys Europa torna a patir el desgavell de la contradicció: per una banda bons propòsits i per l’altre manca d’empatia respecta al desvalgut i indolència envers el sofriment aliè.
El guardià de la memòria ens recorda que els monjos del Cluny, l’Abat Oliva (s.XI) i l’Església medieval de l’etapa del feudalisme més galopant van lluitar contra el Ius Maletractandi i els Mals Usos. Van frenar el voraginós i violent comportament dels senyors feudals a través de la Pau de Déu i de les Sagreres, espais de protecció, més simbòlica que física, però respectada, al voltant de les esglésies i monestirs, per acollir als camperols i desafortunats, víctimes de la fúria feudal. L’any 1789 la Revolució burgesa, proclamà a França el lema: “Liberté, Égalité, Fraternité”. Posteriorment s’han vessat mars de tinta per expressar declaracions de bones intencions (Tractats de Pau, Drets humans, Acords Internacionals i Cimeres) per part dels governs i dels organismes pertinents, com els Alts Tribunals o la ONU. Però en què i cóm s’ha traduït aquest bagatge de polítiques socials?
Cóm es manifesta la fraternitat dels europeus? Què fa l’Església Catòlica per pal·liar el sofriments de tant ingent de desesperats. Què hi diu el món Protestant davant aquest escanyolit esperit fraternal? On es fa palesa l’ètica de la Reforma?
Acabo amb un text de Sant Pau: “Veig que sóc capaç de voler el bé però no de fer-lo; no faig el bé que voldria sinó el mal que no voldria” (Romans, 7,19).
JOSEP ORIOL JORBA, empresari
