En el món de l’esport les targetes són grogues i vermelles. En alguns també blaves. Serveixen per definir nivells en les infraccions. Les de crèdit posaven els nivells segons la riquesa. Primer van ser d’or. Després platí. Però ara sabem que les millors eren negres. Les del frau i l’espoli. Trobades en una caixa d’estalvi. Una d’aquelles entitats que feien nosa a la banca, perquè “no tenien amo”. Pel Banc d’Espanya calien accionistes específics i que haguessin de retre més comptes al mercat de capitals. Pel Ministeri d’Economia per poder-les controlar directament i no que ho fessin les Comunitat Autònomes. I pel Banc Central Europeu, perquè les veia com un exotisme més del sistema econòmic espanyol. I les caixes es convertiren en un cau on col·locar amics. En entitats que “gestionaven” polítics i personatges afins, per finançar tots els projectes que els venien al cap. Creien que no acabarien mai els recursos. Per ‘administrar-les’ els ‘gestors’ exigien estar ben pagats. Fis que arribà la crisi i aleshores tot es va ensorrar. La CCM va ser la primera en fer saltar totes les alarmes i les queixes. Després moltes altres al darrera. I els banquers aconseguiren que es convertissin en fundacions bancàries (que per imposició europea no podien tenir majoria en l’accionariat del banc).
Després d’aconseguir reduir el nombre de bancs en un exercici de concentració, ha començat la “neteja política” de Bankia. Pocs dubten de la font d’inspiració. És una manera de desempallegar-se de les vaques sagrades que volien seguir exercint el poder, una volta perduda la representativitat política. I de pas fer un avís a aquells empresaris “amb solera” que sabien arribar al límit de les normatives legals. Mort Emilio Botín -a qui havien atrapat vàries vegades en situació irregular per haver traspassat la línia vermella, sempre n’havia sortit indemne, encara que en alguna ocasió el cap de turc va ser algú tan proper com Alfredo Sáez- s’havia d’avisar als que feien ‘grans operacions’. I l’encarregat de fer-ho ha estat aquell a qui els Botín van pagar més de cent milions d’euros per fer-lo fora del Banc de Santander i així evitar que li discutís el poder familiar.
Els banquers són usurers distingits. Sovint sense entranyes. Magnifiquen la seva activitat social i benefactora i posen el seu cor en una caixa forta. S’aprofiten remenant els diners dels altres. I s’han convertit uns experts en amagar operacions dins de milions de transaccions. Per això quan Rodrigo Rato, un exministre d’Hisenda i expresident del FMI, es va convertir en banquer, va considerar que era legal i ètic, seguir amb la vergonyant pràctica de Miguel Blesa, el seu predecessor en el càrrec, de repartir entre els seus col·laboradors, unes targetes amb les quals fer-se un sobresou net, sense pagar impostos. Així els 82 dels 86 consellers i directius de Bankia no es van estar de res. No van dubtar en satisfer les seves necessitats personals, restaurants, roba, hotels de luxe, apostes, vins, discoteques i aficions tan variades com la cacera o la nàutica. Només 4 se’n van estar. I això demostra que no és el càrrec qui provoca la transformació al cervell. Per ser banquer no s‘esborra ni la memòria, ni els coneixements.
Dissortadament aquests abusos de poder i enriquiments irregulars i vergonyants no només són cosa de Bankia. És una pràctica estesa. Com tenir préstecs ficticis que no es pensen tornar ni tan sols pagar els interessos. I per veure’n l’abast només caldria mirar la resta d’entitats financeres. I els partits polítics. També les Administracions, que els han de vigilar. Allà on ja sabem que s’hi troben els Gürtels, els Eres, els Palaus, els Fileses i aquella llarga llista de noms il·lustres, que fa envermellir només de veure-la. I són els que ens parlaven de valors. També els que diuen que sense llei i justícia sols hi ha el caos, quan sols malden per mantenir el poder. I el clam dels qui volen acabar amb aquest poder injust s’ha de vehicular de nou a la política, que avui no és un lloc de debat. I per això cal sacsejar les estructures per fer caure les branques mortes i la fruita podrida.
Pere Prat
