Home, ara no toca – Josep M. Carreras

Un error de lectura m’ha alegrat el matí. Quan he llegit que al duc Urdangarin l’enviaven a Qatar, he confós la t per una g. Potser ha estat una jugada del subconscient, perquè als pobres mortals que ens ha tocat viure en aquest temps i en aquest país ens queden pocs motius per riure i una font de diversió que ens manté, si més no, entretinguts és aquesta mena de serial per capítols que ens ofereix la monarquia espanyola. Com en les antigues novel·les per fascicles, esperem amb ànsia quina nova sorpresa ens depararan els propers dies. Ni el més imaginatiu dels novel·listes hauria pogut imaginar un argument tan fantasiós. No us vàreu petar de riure amb la notícia de l’ensopegada reial en una cacera d’elefants a Botswana mentre el país patia la crisi més dura dels darrers segles? A més, els poca-vergonyes dels periodistes varen fer públic el nom de la “princesa” Corinne que feia d’acompanyant del safari. Sort que després ens va omplir el cor de confiança la primera autoritat del país quan va dir que “ho sentia molt i no tornaria a passar”. Es referia als elefants o a la “princesa”? Després va venir la imputació de l’espavilat gendre reial, que es va empescar allò de l’Institut Nóos, una organització “sense ànim de lucre” (per a qui?) per fomentar la difusió de l’esport entre els ciutadans i la projecció del país a l’exterior. És clar que qui remena oli els dits se n’unta i tampoc cal fer-ne un drama. Ja hi estem acostumats. La qüestió que importa és la imatge del país. Els altres detalls materials només mostren la mesquinesa dels que els fan públics. Per això, la reial afirmació en el discurs nadalenc que “la justícia és igual per a tothom” era ja per pixar-se. Ara, amb la imputació de la infanta Cristina, alguns -amb poc sentit de l’humor- ja reclamen l’abolició de la monarquia. Home, tampoc no és això. No és el que més o menys han fet els reis al llarg dels segles? Mireu la història de la família borbònica i us adonareu que en realitat no hi ha gran cosa de nou. Canvien els noms, però els fets s’assemblen com gotes d’aigua. Si sempre ha estat així, a què ve aquesta dèria de canviar precisament ara? Com deia l’Honorable: “Home, ara no toca”. Tenim dret a riure i no podem desconnectar. Que la broma ens costa molt cara? Evidentment. Però què passaria amb tota la gent que perdria la feina amb un canvi institucional? Quina prestació social d’atur haurien de cobrar? I què en fem de tota la prolífica descendència reial? I les revistes del cor i tots els diaris que publiquen dia sí dia també exclusives sobre intimitats, pagades a preu d’or? Seria la ruïna. Voleu dir que hem de renunciar a la il·lusió de les novetats i ofegar-nos en les grisors de la vida diària? Diuen que per evitar la depressió, el millor remei és riure i les pallassades que ens ofereixen cada dia els mitjans informatius ens en donen prou ocasions… I si esteu desvagats perquè no teniu feina, jo us proposo un concurs per buscar el millor apel·latiu per al nostre monarca. En suggereixo alguns, encara que ja hagin estat usats: Joan Carles I “el Caçador”, “l’Aimador de la gentilesa”, “l’Embruixat”, “el Navegant”… S’admeten propostes. El premi, una corona… de cartró. Nota: Si el gendre espavilat i la princesa imputada se’n van a Qatar -país amb el qual Espanya no té conveni d’extradició-, ¿quin suposeu que serà el proper capítol d’aquest culebrot? La solució, ben aviat. Josep M. Carreras