Marxeu. No us necessitem per a res. La vostra presència no ens deixa viure en pau com havíem fet fins ara. No sou benvinguts a casa nostra, Aneu-vos-en. No us volem. No volem veure mai més l’exhibició de la vostra força bruta contra persones indefenses. Podeu estar contents de la vostra proesa. Armats fins a les dents, protegits de cap a peus i amb les porres a la mà us devíeu sentir molt valents atacant persones que s’enfrontaven a vosaltres amb les mans alçades. Només volien exercir un dret, votar. I fer-ho de forma festiva, com sabem fer els catalans.
Però no. Vosaltres ho havíeu d’impedir. Havíeu de demostrar qui és el més fort i per això vàreu irrompre amb una violència descontrolada, més pròpia d’energúmens que d’éssers racionals. Sense cap mena de mirament ens heu agredit per humiliar-nos com a poble en un dia que per a nosaltres era de convivència i il·lusió. Pegàveu a tort i a dret indiscriminadament, sense motiu, enduts només per la ceguesa d’una ràbia ferotge. Vàreu demostrar ser els més forts, però no els més valents. El poble de Catalunya està demostrant massivament ser molt més valent que tots vosaltres.
Us han preparat per fer prevaler la vostra força per damunt de tot. Per això devien ferir profundament el vostre orgull les successives derrotes que vàreu haver de suportar. Els clavells i –diguem-ho també- les cançons burlesques que us dedicaven els que defensaven la democràcia us varen revoltar les entranyes. Potser estàveu acostumats als insults i us havien educat per aguantar-los, però que us portessin flors i que es riguessin de vosaltres era una cosa que no podíeu suportar.
I per damunt de tot us devia ferir el sentiment de fracàs per la inutilitat de les vostres intervencions. No trobàreu les urnes, ni les paperetes ni la documentació que havíeu de requisar. I a pesar que els vostres comandaments havien dit que no hi hauria referèndum, es va fer tot i haver de burlar una vigliància molt estricta. Per tres vegades els vostres caps varen anunciar que el procés estava “decapitat”. Però no comptaven amb l’astúcia d’una gent que no s’ha deixat sorprendre i que se les ha enginyat per esquivar els vostres intents de control.
Us devia irritar especialment l’actitud digna del poble de Catalunya. Ens volíeu agenollats i ens heu trobat drets, disposats a resistir pacíficament, amb les mans alçades, els embats de la vostra violència, Això us encenia la sang i provocava el desig d’una venjança sense límits ni control.
Digueu als vostres caps que han fracassat. La voluntat del nostre poble no es doblega amb la força de les armes. Som tossuts i insistents i no pararem fins aconseguir allò que ens pertoca. Potser alguns hi deixaran tires de pell, però ara res ni ningú no ens aturarà. Heu cavat una rasa que no es pot omplir i que a la vegada serà la vostra fossa.
No us necessitem, no us volem. Només volem viure en pau i llibertat i vosaltres ens heu portat la violència i ens voleu sotmesos. Resistirem fins que calgui. Aneu i expliqueu-ho als vostres caps. Aneu i no torneu.
Josep M. Carreras
