Sóc conscient que escric aquest paper i que, en publicar-se, hauran passat coses molt importants: entre dimecres i dijous s’hauran publicat (espero) les lleis del Referèndum d’autodeterminació de Catalunya i de transitorietat; i a hores d’ara, ai las!, també haurà actuat el Tribunal Constitucional espanyol i, per tant, ens deurem trobar en un dels moments històrics que ens hem anat anunciant des de fa mesos.
Des de l’últim article també han esdevingut, com és sabut, fets d’importància capital; la que més, l’episodi terrible dels atemptats a les Rambles de Barcelona i al Passeig marítim de Cambrils i, a continuació, el comportament lamentable de mitjans de comunicació que de manera barroera han treballat decididament per desprestigiar el procés català; tot plegat amb un punt àlgid protagonitzat per El Periódico de Catalunya. No hi entraré, només deixeu-me que hi faci un incís: comptat i debatut, la nostra societat -i permeteu que em refereixi «més» a la part de la societat que es manifesta a favor del Referèndum- n’ha sortit enfortida, de l’episodi. Avui sabem que la societat catalana té una capacitat de solidaritat extraordinària i que a Catalunya disposem d’uns cossos de seguretat i serveis sanitaris i socials de primer ordre que s’han guanyat el reconeixement i el respecte d’aquí i d’arreu del món.
No m’agradaria haver d’empassar-me res del que escric des d’aquest moment. Quan m’han preguntat com veig «això del procés», no m’estic de respondre amb convicció que «això» -en realitat la gent vol saber si es farà el Referèndum- es farà, que l’1 d’octubre anirem a votar i que ho farem en un referèndum en què el Govern, amb la força de l’encàrrec parlamentari, complirà el compromís de ferlo vinculant i que si guanya el Sí entrarem en un temps de procés constituent cap a la República catalana. Que sí que ho veig fàcil? Repeteixo que ara mateix ja deu haver a sobre la taula per la via del TC, a instàncies del govern de Rajoy, recursos i requeriments contra els nostres governants i representants parlamentaris, és a dir que, de facilitat, cap ni una; però parlo del meu convenciment i de la confiança de tanta gent que AIXÒ tirarà endavant i que no hi ha marxa enrere.
En arribar aquí, m’heu de permetre una vegada més fer ni que sigui una repassada ràpida dels comportaments dels unionistes, els nostres adversaris, en aquestes setmanes d’agost i, cal suposar, les que queden fins a l’1-O. Més que res per saber amb què i qui ens els hem d’heure i per tenir present com les gasten. No m’hi estendré gaire: els socialistes, Sánchez i Iceta, han apujat el volum del mantra del federalisme possible en un futur…, posem-hi al 2714? A qui volen convèncer?, de fet ni a qui tenen davant l’espill no convencen. Alhora, però, branden l’altre disc ratllat (els joves no saben què vol dir, un disc ratllat) que no es pot anar contra la Constitució i l’Estatut, que estem en una aberració democràtica. Entesos. El govern del PP ha augmentat la intensitat de les amenaces a penes dissimulades amb allò d’actuar amb «prudencia i proporcionalidad». La tal de Santamaria ja no s’amaga d’amenaçar a veure qui és qui s’atreveix a signar lleis i decrets del Govern i del Parlament. Diàfan. De Ciudadanos, fins i tot em sap greu d’haver-los d’esmentar: encara tinc a la retina el programa de Telecinco de diumenge a la nit (sí, el vaig començar i me n’acuso) on l’Arrimadas i un feréstec Arcadio Espada ens abocaven tones de bilis adreçades als telespectadors espanyols. Fastigós. I els altres, els dels Comuns? Em sap greu qualificar-los d’adversaris, però amb el que ens juguem, no els trobo cap altra categoria: fa dies que han trobat la fórmula: estem d’acord amb «l’1-O», però com un segon 9N; hi haurà una mena de mobilització, ens venen a dir, i ja se sap que ells frueixen amb les mobilitizacions, tot i que, ep!, també repeteixen que aquest no és el Referèndum que ens convé als catalans. Gràcies Domènech, Mena, Coscubiela i Colau.
Així ens trobem a vint-i-dos (22!) dies del gran dia i a la vigília de l’Onze de Setembre més important. Contra tota aquesta gent, nosaltres, els partidaris del Sí al Referèndum i de la República catalana, mantinguem-nos ferms i determinats a fer costat al Govern i al Parlament, parem l’orella aquests dies i responguem si ens toca mobilitzar-nos davant una emergència. Estiguem atents a l’ANC, Òmnium i AMI, les nostres entitats de referència. Als altres, ja ho sabeu, els engeguem allò de «…pues molt bé, pues adiós».
