Bona gent – Rafael Moya

Miro l’anunci a la televisió de la Loteria de Nadal i m’agrada. Torno a veure’l. M’agrada que m’enganyin, m’ho crec tot. Vull submergir-me en aquest món que emana bondat a tort i a dret. Vull viure en aquest món de gent bondadosa. Sí, ho sé, vivim una crisi terrible, els polítics ens enganyen, els bancs fan fora la gent de casa seva, i vivim en un món de merda. I aquests anuncis ens pretenen embadalir amb sensibleria barata perquè comprem loteria que mai ens tocarà. Sí, és cert, aquesta reflexió és de calaix. Tant me fa, jo vull veure les llàgrimes de l’Antonio com vaig voler veure les del George Bailey (James Stewart), el banquer de la pel·lícula Que bonic és viure. I quan acaba l’anunci tinc la mateixa sensació de plenitud com al final de la pel·lícula de Capra. És possible que aquestes obres d’art només siguin el resultat d’unes ments malèfiques que ens volen confondre i fer creure que el món és meravellós i que tots som bones persones. Però, no puc evitar preguntar-me què hi ha de cert en aquestes històries? M’agradaria baixar al bar de la cantonada i trobar-me a l’Antonio o al George, però sé que això no és així. I llavors em pregunto si conec bona gent. Algun podria preguntar què vol dir ser bona gent? Això és molt relatiu. Doncs, li diria que veiés la pel·lícula Que bonic és viure o que li pregunti a un nen i entendrà què és ser bona persona. No serà difícil, no hi hauran matisos. Penso en totes les persones que m’envolten, en els companys de la feina, en la família, en els amics, en coneguts i busco al George Bayle. Intento recordar-me’n de les cares i em pregunto fins on serien capaços d’arribar per ajudar a algú ¿Serien capaços de perdre milers d’euros per fer feliç a un pobre conegut? Serien capaços de sacrificar part de la seva vida pels altres com George Bailey a la pel·lícula? I parlo del dia a dia, d’estar disposat a perdre-ho tot o a renunciar a certes coses i passar-ho malament perquè un altre sigui feliç. I no em refereixo pas a participar en moviments socials, a l’activisme social on les raons últimes individuals queden encobertes o dissoltes en altres raons més genèriques i abstractes. Em refereixo a la bondat que es reflecteix en la mirada que tots reconeixem en els altres. Tot això em recorda una altra pel·lícula que vaig veure fa unes setmanes, Dos dies, una nit. Mostra com una noia disposa només d’un cap de setmana per anar a veure els seus col·legues i convèncer-los que renunciïn a la seva paga extraordinària perquè ella pugui conservar el seu treball. Ella demana solidaritat a persones que com ella lluiten diàriament per subsistir i necessiten els euros. Els demana ajuda personalment mirant-los als ulls, i ells han de contestar, alguns baixen la mirada i justifiquen la seva negativa, altres arrisquen la seva feina per ella. Doncs sí, he conegut i conec bones persones com les dels contes de Nadal, com l’Antonio i com el George Bailey, persones que van de cara i t’abracen amb la seva mirada, potser poques, però suficients per a l’esperança. I tu? Jo? em pregunto, sóc una bona persona? Fins on estaria disposat a arribar més enllà de la reflexió? Segurament fins … espereu! No sentiu? Escolteu, escolteu, sí, són unes campanes que sonen, Oh! un àngel ha aconseguit les seves ales. Rafael Moya