El transport sempre ha estat molt important en una comunitat, no només el de mercaderies, sinó també el de persones. A banda de l’enorme importància que la diligència i, més tard, el ferrocarril, van suposar per al devenir del nostre territori, també ho va ser el transport urbà. Va marcar l’inici que Igualada fos considerada “una ciutat”, en comptar amb un servei que la distingia d’altres. Òbviament, va comportar unes millores sensacionals per a l’època, si bé, com tots sabem, almenys a Igualada els trajectes a peu es feien -es fan- en pocs minuts…
Segons hem pogut saber de diverses fonts, l’any 1960 es va crea l’empresa Gibert (com a servei de taxi entre la Pobla de Claramunt i Igualada) a càrrec del Sr. Francisco Gibert.
El 1965, l’any que ens ocupa aquesta setmana, es crea el Servei Urbà d’Igualada (amb intervenció de l’Ajuntament), tot i que es va inaugurar uns pocs dies iniciat el 1966, el 4 de gener. Poc temps després s’amplia el servei als municipis de Vilanova de Camí, primer, i després a Montbui com suburbà, i amb autorització d’una altra empresa per a aquests dos trams que excedeixen del terme d’Igualada, (l’empresa no es cita però s’endevina que es tracta de Masats SA, llavors Salvador Alapont Sanz). Vaja, que el servei geogràfic va quedar delimitat gairebé com avui el coneixem, i també l’empresa, perquè la concessionària actual del bus interurbà, 54 anys després, és la mateixa, Masats SA.
Cap a 1969 la línia de “Germans Gibert” Roquetes-Vilanova i La Geltrú és venuda a Josep Monestir Grimau (avui MonBus, i amb un propietari que res té a veure amb Catalunya, perquè és gallega).
No obstant això qui realment va acabar fent aquesta línia va ser José Amatllé Bricollé.
Abans de 1981 (a causa de les pèrdues acumulades) el Servei Urbà d’Igualada va passar a mans de Tuisa (Transports Urbans d’Igualada SA), creada com UTE entre SA.Masats, S.Pallás i l’Ajuntament d’Igualada) i el servei suburbà passa a SA.Masats directament.
La plaça de la Creu
Des de mitjan segle XIX, en un context de conflictes polítics i socials, els Escolapis van abandonar un edifici de la plaça de la Creu i aquest, més tard, va ser ocupat per la Casa Consistorial. Al voltant del veïnatge que s’hi havia instal·lat, aviat, s’hi va aixecar la primera zona enjardinada de la ciutat. I, si bé la creu que va havia donat nom a la plaça va ser destruïda durant la Guerra Civil, a l’any 1952, amb motiu de la construcció d’una font i un brollador, una nova creu -esculpida per l’escultor Ernest Marco- va passar a presidir tota la plaça.
Amb el trasllat de la Casa Consistorial a la plaça de l’Ajuntament, aquell gran edifici municipal va anar incorporant nous espais amb diverses funcions (Jutjats, Telègrafs, Bombers, Creu Roja, Dispensari, etc.), a més de les dues esglésies i una illa de cases, fins que finalment a l’any 1965 va ser enderrocat per a donar una projecció urbana molt més àmplia a tot el recinte; i va ser emplaçada una nova Font en record de l’antiga Capella de Nostra Senyora de la Guia, a les portes del carrer de l’Argent. Naixia així una plaça de la Creu que ha perdurat fins avui.
