Una dècada de Twitter

Tot i que hi ha gent —especialment les persones d’una certa edat— que encara es resisteix a acceptar-ho, les xarxes socials d’internet que han anat sorgint darrerament han canviat el món i les formes de comunicar-nos. Així, la nostra manera de relacionar-nos s’ha anat adaptant a l’aparició de les noves eines. La constatació d’aquesta obvietat de vegades genera algunes incomprensions per part de persones que, en aquest aspecte, s’han quedat mentalment ancorades al segle XX. Persones que no volen o no poden entendre que, si més no en temes de comunicació, les eines disponibles que s’utilitzen ara no tenen res a veure amb les existents al principi d’aquest segle.

Qui no estigui disposat a admetre-ho perdrà el tren. Convençut d’aquest canvi, m’agrada provar les noves xarxes socials que van apareixent i, un cop avaluades, decideixo si em poden ser útils i les segueixo utilitzant (ben poques) o no em generen interès i me n’oblido (la majoria). Per una qüestió de prudència, quan provo una nova xarxa social ho acostumo a fer des d’un anonimat que no em comprometi, ja que l’objectiu inicial només és veure de què es tracta i quines utilitats té la nova eina. I si després d’un període de prova considero que la nova plataforma m’interessa, obro un altre compte amb les meves dades reals.

Aquest any en farà deu que vaig obrir el meu blogTot i que avui en dia han deixat de ser-ho, els blogs, quan van néixer, també es consideraven una xarxa social. Però que ja no sigui una xarxa social tal com l’entenem ara no implica que el blog hagi deixat de ser útil. El mes que ve farà nou anys que vaig obrir el meu primer compte —anònim— a Twitter, una xarxa que va començar a funcionar l’any 2006. Tot i que llavors gairebé ningú podia predir l’èxit d’aquella eina, aviat em vaig adonar que allò podria ser important. Fa gairebé sis anys que vaig obrir el compte de Twitter que utilitzo ara, amb el nom i cognom reals. En el món de la comunicació hi ha una nova realitat després de l’aparició de Twitter, i té poc a veure amb la situació anterior. Qui no estigui disposat a acceptar el nou paradigma de la comunicació i la informació està perdent el tren, i potser quan se n’adoni ja no serà a temps de pujar-hi. No cal dir que aquestes reflexions són tan vàlides per a les nostres relacions humanes com per al sistema de comunicació de les empreses i entitats privades i públiques de tota mena. El món digital està canviant amb tanta rapidesa que les mentalitats inadaptades s’aniran quedant pel camí.

Miquel Saumell