Erdogan: “Si Europa va més lluny obrirem les fronteres. Això ho heu de saber”
Des del 1963 Turquia pica a les portes de la Unió Europea, la qual sempre ha volgut mantenir una relació estreta amb el país, ja que és un pont entre Occident i Orient. Fa dos anys que el lligam amb el país turc s’ha convertit en més que necessari per Europa, ja que fa de barrera davant la crisi humanitària que aquesta no és capaç de gestionar. Recentment, les polítiques repressives d’Erdogan han refredat les negociacions entre Turquia i la UE. El president turc, coneixedor del poder que té sota les seves mans, ha llençat una contundent amenaça. Turquia ho té clar: si la Unió Europea els dóna l’esquena, no tornaran a picar la porta sinó que l’obriran per deixar passar els refugiats.
Arran de la petició del Parlament Europeu, que plantejava congelar el procés d’adhesió de Turquia a la UE per l’actitud dictatorial del president turc, Recep Tayyip Erdogan, va amenaçar el passat 25 de novembre d’obrir les portes d’Europa als refugiats.
“Nosaltres alimentem a 3,5 milions de refugiats al nostre país, vosaltres no heu complert les vostres promeses”, lamentava Erdogan, el qual acusava la UE de no haver respectat l’acord antimigratori que obliga Brussel·les a permetre els ciutadans turcs viatjar a Europa sense visat i enviar l’ajuda suficient per mantenir els refugiats.
Des de l’intent de cop d’Estat del passat 15 de juliol, Turquia es troba immersa en una situació d’intranquil·litat i en una contínua “caça de bruixes” promocionada per Erdogan. El país està en estat de setge, situació que el president turc ha aprofitat per portar a terme una neteja d’opositors. Fins al moment s’han detingut a més de 110.000 soldats, jutges, professors i periodistes, acomiadat a milers d’empleats públics i tancat arbitràriament mitjans de comunicació. La persecució de l’oposició ha arribat tan lluny que, fins i tot associacions turques de Barcelona s’han vist amenaçades per defensar el moviment gulenista, una versió pacifista i moderna de l’Islam.
L’alarma sobre les pràctiques del govern turc va saltar a Europa quan la nit del 3 de novembre es van arrestar 13 parlamentaris del partit Democràtic dels Pobles (HDP), que representa la tercera força del Parlament (59 escons)i dóna veu a la minoria kurda. Les detencions van produir-se sense cap mena de procediment legal. El ministre d’Afers Interiors va al·legar que els parlamentaris estaven involucrats en propaganda terrorista del grup armat Partit dels Treballadors del Kurdistan, PKK. El Partit Democràtic dels Pobles es caracteritza per ser pacifista i buscar una integració dels kurds de manera democràtica, per això un dels seus objectius és la lluita contra les accions violentes del grup terrorista PKK.
“Erdogan està intentant netejar el camí cap a un sistema presidencialista. No hi ha un procés legal al país, no tenim un sistema judicial just ni independent” afirma el diputat de l’HDP Hisyar Özsoy davant de la desarticulació que està patint el seu partit. Actualment, els dos colíders del partit pro-kurd, Selahattin Demirtas i Figen Yuksekdag, es troben engarjolats i sense poder exercir.
Les veus silenciades d’Erdogan
A més, el govern d’Erdogan ha començat el tancament de mitjans de comunicació d’ideologies contràries al règim. Ha tancat desenes de capçaleres kurdes i un dels diaris més famosos del país ha estat greument censurat,el Cumhuriyet.
El passat 11 de novembre es va empresonar l’últim directiu del diari kemalista, Akim Atalay, per presumptes vinculacions amb els dos enemics del poder: el PKK i els gulenistes. El diari va néixer al voltant de la ideologia de Kemal Atatürk, la qual defensava l’estat laic,la democràcia i la República turca. El tancament de la cúpula directiva del diari fa evident la purga d’Erdogan en els mitjans de comunicació. Membres de les associacions turques de Barcelona destaquen que el control dels mitjans de comunicació provoca que la població de Turquia no conegui cap més veritat que la dictada pel règim.
El col·lectiu turc de Barcelona, crític amb el mandat, d’Erdogan destaca que el cop d’Estat va ser un muntatge del president, per aconseguir un total control de la població i de la informació.
Segons Reporters sense Fronteres, Turquia ocupa la 151a posició en el rànquing que classifica la llibertat de premsa de 180 països del món. L’organització destaca que la llibertat d’expressió a Turquia és inexistent, des que Erdogan ha començat a intentar silenciar totes les veus opositores al seu mandat. A més, el New York Times va destacar que el 2016 Turquia ha batut el rècord de país amb més repressió periodística, més de 259 periodistes han estat empresonats.
La mobilització colpista de les Forces Armades de Turquia el passat 15 de juliol tenia com a finalitat enderrocar el govern de l’AKP, el Partit de la Justícia i el Desenvolupament, liderat per Erdogan.
L’AKP és un partit d’ideologia conservadora i musulmà, per això es va vincular la rebel·lió amb els defensors del laïcisme i també amb els gulenistes.
El moviment gulenista ha estat classificat pel Partit de la Justícia i el Desenvolupament com una organització terrorista. El seu líder, l’oradorFethullah Gülen, es troba exiliat als Estats Units. Tanmateix, l’AKP quan va guanyar les eleccions del 2012 va treballar mà a mà amb el moviment gulenista, ja que compartien l’interès per retornar el culte de la religió islàmica al país, el qual amb la instauració de la República i el laïcisme per part de Kemal Atatürk havia quedat exclòs del món educatiu. Però aquest moviment va començar a criminalitzar-se quan els kemalistes van incentivar unes investigacions per casos de corrupció dins de l’AKP. Internacionalment, Gülen és considerat un imam que promou la convivència d’una fe islàmica moderada amb les creences de la República turca del 1923.
La sublevació de l’estiu passat va deixar 265 víctimes, un país en estat de setge i un president decidit a eliminar enemics.
Els refugiats, una crisi humanitària que deixa Europa en evidència
El flux de migració descontrolada, a causa dels conflictes armats de l’Orient Mitjà i Àfrica, ha provocat que Europa hagi de donar resposta a totes les víctimes que fugen principalment de la guerra de Síria, i també d’Eritrea i Afganistan. Els refugiats arriben al continent europeu o bé per la ruta dels Balcans o pel mar Mediterrani. Europa es troba davant de la pitjor crisi humanitària des del final de la II Guerra Mundial. La Comunitat Europea davant de la migració ha estat incapaç d’aplicar un pla d’acollida. Per contra, ha començat a blindar les fronteres i ha abandonat uns dels principals pilars de la UE: la lliure circulació de persones.
Fins al moment Europa només ha acceptat un 4,7% de les sol·licituds d’asil. Tanmateix, Turquia, Pakistan, Líban, Iran i Etiòpia són els països que més refugiats acullen. En l’actualitat, Turquia ha assumit l’arribada de 3 milions de migrants, 100.000 persones més que Pakistan, el segon país que ha donat més casa a desplaçats.
El passat març la UE va pactar amb Turquia per tal de controlar la migració massiva cap al continent europeu. La UE va establir un pla que com a objectiu principal tenia retornar a Ankara tots els refugiats que arribaven a Grècia sense papers.
La petició significa la vulneració del dret internacional de no-devolució, establert per la Convenció de Ginebra després de la II Guerra Mundial. El Dret Internacional prohibeix als estats expulsar o retornar una persona a un lloc on la seva vida o la seva llibertat estiguin amenaçades, o on pugui patir tortura, un tracte inhumà o degradant o altres vulneracions dels drets humans fonamentals.
Experts de dret internacional, ONG’s i l’Associació de les Nacions Unides van denunciar Europa pels tractes amb Turquia, ja que no consideren que sigui un país segur ni que doni cap garantia de no retorn dels refugiats. “Europa ha perdut el nord i està caient en la trampa dels partits populistes i xenòfobs”, declarava el president de l’Associació de les Nacions Unides espanyola , Eduard Segarra.
Quins són els acords amb la UE?
Els migrants sense papers, que arriben a les illes gregues des d’Ankara, són retornats a Turquia des del passat 20 de març.
D’altra banda, els migrants podran sol·licitar asil a Europa, tot i que podrà ser denegat i permetrà distribuir els sol·licitants a països tercers considerats segurs per l’ONU.
Turquia ha hagut d’”aplicar” reformes legal exprés per assegurar que el país pot protegir sota els estàndards internacionals els refugiats.
Un dels altres acords consisteix en l’u per u: per cada refugiat retornat a Ankara un altre serà traslladat legalment a un país europeu. Això significa que la UE es va comprometre a recol·locar aproximadament 72.000 immigrants, però avui en dia encara no ha estat capaç de donar resposta als 46.000 refugiats que hi ha a Grècia.
Per últim, un dels pactes més importants és que la UE, si Ankara compleix els 72 requeriments de Brussel·les, permetrà entrar als turcs a la zona Schengen sense visat. També, que pagarà 3.000 milions d’euros pels costos d’acollida dels refugiats i que obrirà un nou capítol en el procés d’adhesió de Turquia al bloc comunitari europeu.
L’estabilitat de Turquia, una preocupació d’escala mundial
El passat 24 de novembre l’Eurocambra va demanar una suspensió temporal de les negociacions amb Turquia, a causa de les desproporcionades mesures repressives d’Erdogan, va remarcar que era temporal.
El Parlament Europeu vol mantenir el lligam amb Turquia i va reafirmar el gran interès que té de “cooperar políticament” amb el país. El motiu que, probablement, portaria a una congelació definitiva dels pactes seria l’aprovació de la pena de mort a l’estat turc, una mesura que l’AKP s’ha plantejat instaurar últimament.
L’Eurocambra va deixar clar que es tractava d’una decisió mutable, ja que no poden enemistar-se amb Turquia per diversos motius que perjudicarien greument Europa. Per això, el president turc el primer que va fer davant de l’advertència del Parlament Europeu va ser amenaçar d’obrir fronteres i afirmar que deixaria de ser el dipòsit dels refugiats, dels quals Europa no es pot fer càrrec.
Un element fonamental
Els tractes amb el país turc per Occident són fonamentals, ja que Turquia té una important posició geopolítica:
- És l’encarregada d’aturar l’arribada dels refugiats de l’Orient Mitjà a Europa.
- La posició geogràfica del país és clau, ja que és el pont entre Europa i Àsia.
- És un membre important de l’OTAN, l’Organització del Tractat de l’Atlàntic Nord.
- Es veu a Turquia com una de les solucions per aturar l’expansió de l’Estat Islàmic, cosa que ha provocat que el país també pateixi atemptats jihadistes.
- És possible que Ankara estableixi el contacte amb Israel, si Europa no aconsegueix restablir una bona relació. De fet, recentment Erdogan ha començat a apropar-se a Orient Mitjà, i ha afirmat que “Israel necessita un país com Turquia. I nosaltres hem d’admetre que també necessitem Israel”.
Turquia fa de fre davant l’entrada de població nova, és a dir, de tota la migració que Europa no sap regular. Per tant, el país turc està ajudant a controlar la crisi migratòria que la UE no sap afrontar. Això ha provocat que la UE no pugui tenir una resposta agressiva davant les polítiques repressives d’Erdogan. L’única sortida que té la UE per aturar el procés dictatorial d’Erdogan és començar a fer una digna gestió dels refugiats.
Els kurds, un poble sense Estat i perseguit
Els kurds són la principal minoria ètnica musulmana de l’actualitat, són 27 milions de la població mundial, dels quals 14 milions es troben a Turquia. Segons The World Factbook de la CIA,un 18% de la població del país és kurda. La majoria habita a la regió d’Analya, però en les grans ciutats com Istanbul es reuneixen nombrosos col·lectius.
El conflicte kurd és el problema essencial de Turquia des de la creació de la República, que va promoure el turc com a element de cohesió, per això va negar l’existència d’una ètnia i llengua kurdes. Com a conseqüència el 1984 va néixer l’organització marxista PKK, liderada per Abdullah Öcalan, que va iniciar una guerra armada a favor de la independència del país, la qual ha costat la mort de més de 50.000 persones.
D’altra banda, a l’estat turc també han nascut partits democràtics amb la intenció de defensar la minoria kurda, com és el Partit Democràtic dels Pobles (HDP). Gràcies a aquests a partir del 2002 l’Estat va començar a acceptar la identitat kurda, fins al punt d’introduir la llengua com a assignatura optativa a algunes escoles. El 2013 el govern va començar un procés de pau amb el grup armat PKK, però aquest es va veure trencat el juliol del 2015 perquè no s’havia complert amb les exigències del moviment kurd: la implantació de la llengua com a idioma oficial en l’ensenyament bàsic i l’alliberament dels presos polítics.
Per veure el reportatge complet, amb més arxius multimèdia i més contingut feu clic aquí.
Júlia Gamissans Martínez, alumna de la Universitat Ramon Llull
