Víctor Borràs i Gasch, dramaturg i cofundador de Teatre Nu, ha presentat aquest dijous a La Casa del Teatre Nu la seva primera novel·la Laura on the moon. Només un dia abans, el llibre arribava a les llibreries. Així, l’escriptor i dramaturg ha volgut compartir l’exclusiva amb els seus veïns, amics i família, a Sant Martí de Tous. Pròximament, l’obra es presentarà també a altres ciutats com Barcelona, el 12 de juny a les 7 de la tarda a la llibreria Ona, el dia 2 de juny a Cervera a la llibreria Tastalletres, i a Igualada encara està la data pendent de confirmar.
Així, La Casa del Teatre Nu s’ha omplert de gom a gom en un acte molt personal i pròxim -com és el Víctor- que ha comptat amb la intervenció d’amics i familiars. La Montserrat Tarrats, amiga i treballadora en un centre amb nens amb autisme ha estat l’encarregada de presentar al Víctor i compartir la seva experiència com educadora a l’escola Àuria, la música l’ha posat la veïna de Tous i amiga Mireia Espelt, i la lectura d’un fragment de la novel·la ha anat a càrrec de la Maria Hervàs.
Laura on the moon és un llibre que ens farà veure l’autisme amb uns altres ulls i ens ajudarà a entendre i acceptar els que no són com la majoria. Laura on the moon ens explica la història de la Laura, una jove de disset anys que és autista i té dificultats per comunicar-se però que es convertirà en tot un fenomen de la música.
A la Laura li agrada dibuixar i és molt intel·ligent però li costa comunicar-se amb el món. A punt de fer els divuit anys, viu amb els seus pares i el seu germà gran i va a una escola d’educació especial. Un dia, per casualitat, la Míriam, una de les monitores, la sent cantar i es queda bocabadada. La Míriam sap tocar el piano, i poc a poc comença a acompanyar-la mentre canta. Entre totes dues neix un lligam especial que fa que la Laura pugui superar les seves dificultats d’adaptació. Més endavant concerts amb públic, i els vídeos de Laura on the moon es fan virals a Youtube… Fins que un dia tot acaba d’una manera brusca.
Víctor Borràs Gasch s’estrena en la narrativa amb una novel·la que ens apropa a les persones amb autisme i ens ajuda a entendre com veuen el món. L’autor, que ha treballat en muntatges teatrals amb alumnes amb necessitats especials, trenca els estereotips al voltant de l’autisme a través d’una narració a quatre veus: la de la Laura, la de la seva mare, el seu pare i el seu germà gran. Cadascú explica una part de la història en capítols alterns. D’aquesta manera, els lectors descobriran els pensaments, els temors i preocupacions d’una família que conviu amb una persona amb necessitats especials; al cap i a la fi, una família més, amb els seus problemes de comunicació.
«La meva filla és un misteri, i a mi aquest misteri sempre m’ha semblat meravellós. Sobretot per haver d’imaginar què li passa pel cap, sigui veritat o no. I segur que li passen pel cap un munt de coses. I a mi imaginar-ho m’agrada molt», explica la Marta, la mare de la Laura.
Laura on the moon ens posa a la pell d’una adolescent especial, amb els problemes de comunicació i la distància que sent respecte al seu voltant. I tot això sense caure en paternalismes. «La gent es pensa que visc a la lluna, per això em van posar aquest nom de Laura on the moon, que era molt poc original. I com que es pensen que estic tan lluny, a vegades parlen de mi sense saber que jo els escolto.»
Durant tota la novel·la acompanyarem la Laura en diversos daltabaixos, com ara que la seva persona de confiança comenci una relació amb el seu germà o el fet de gestionar l’èxit i la popularitat com a cantant. Gràcies a la veu narrativa de la Laura, el lector descobrirà una jove capaç de prendre les seves decisions i comprendrà que el seu punt de vista i la seva manera de viure és tan vàlida com la de qualsevol altre jove. La dificultat de la Laura per comunicar-se amb paraules li permet tenir una sensibilitat especial per la música i l’art, on troba el seu refugi.
«No miro. No m’agrada mirar. I per això es pensen que no escolto. Ho puc entendre. A les persones els agrada que els mirin. A mi no. A mi no m’agrada gens. Que et clavin els ulls i que estiguin pendents de tot el que fas, de si et mous, de si dibuixes, de si cantes. Per això em deixo créixer el serrell. Per això tanco els ulls quan no vull que em mirin. Perquè així puc imaginar que no hi ha ningú més. Els ulls de les persones són xucladors d’energia que et capturen. Que se t’emporten. D’un cap a l’altre. Se m’emporten a dins del seu cap. A dins de cada persona. I jo no vull anar al cap de ningú altre. Jo ja hi estic bé amb mi mateixa.»
