Aquests dies, a La Sala Municipal d’Exposicions, la mostra “Una revelació pròpia” de Maria Vernet Punyet (Tarragona, 1979), ens ha permès de parar atenció, més enllà de l’estètica pictòrica, amb el missatge que transmeten un conjunt de retrats (pintures) de dones; unes dones totalment reals, presentades en l’àmbit de la vida quotidiana, lluny de cap cànon de bellesa ni de cap estereotip. En definitiva, de la seva contemplació, de seguida se’n dedueix un contingut temàtic ple d’humanitat i de solidaritat, capaç de captivar -i, per què no, commoure- a l’espectador. Efectivament, el valor humà d’aquesta presentació pictòrica rau en què amb una gran càrrega sensible es vol evidenciar -des de la visió empàtica de l’autora- la pluralitat de realitats que ens són ben properes i que tantes vegades passem per alt, això quan no les esquivem.
Òbviament, “Una revelació pròpia”, és una exposició que traspassa les fronteres de qualsevol disciplina artística i/o temàtica, atès que els seus subjectes són unes quantes dones de distintes procedències i circumstàncies vitals. Així, situacions com: el canvi de gènere, la immigració, les ferides de la salut, els daltabaixos de l’adolescència, la maternitat, la vellesa… En fi, la vida i també la mort, una mena de simbiosi entre la matèria i el més enllà, són concebudes i tractades com a un tema expressament seleccionat per Vernet; especialment perquè fan al·lusió a unes dones per a les quals, ella, ha sentit i sent una gran admiració. Amb una gran dosi de realisme i sense pretensions nostàlgiques, aquestes pintures apunten a evocar la lluita de les dones a l’hora de mostrar i visibilitzar la veracitat de tal i com són: vives i plenament protagonistes del seu dia a dia, conformant aquell semblant actiu que subratlla la seva pròpia i autèntica identitat.
Les consideracions de Vernet apunten a què, per qüestions de gènere i en un món encara ancorat en una llarga lluita per a uns drets igualitaris entre homes i dones; els temps actuals exigeixen una visualització summament realista de totes i cada una de les dones. Perquè, precisament, potser, avui més que mai, les dones esdevenen un subjecte conscient del seu resolt procés d’apoderament i d’autoritat femenina. Tot plegat fa que, aquesta exposició es proposés -i ho ha aconseguit- ser un merescut reconeixement, i una evocació plausible i contundent de les dones en relació amb el seu canvi personal, en totes les seves esferes de la seva realització, és a dir, les seqüenciació dels diferents cicles de la vida.
Mostrades des de l’admiració, aquestes imatges vesteixen de llum i d’esperança tots els episodis de la vida de cada una, a tothora concedint ingredients de bellesa a qualsevol esquerda derivada del pas dels anys, inherent a la pròpia vida; unes esquerdes, però, que no són ni molt menys esquerdes de l’ànima. I al capdavall, per a l’artista: art i vida són indissociables, bo i posant l’accent en la importància de l’ésser, la seva essència interior, independentment de la seva imatge. Així aquestes creacions responen a què, recentment, des d’un ferm compromís social, les realitzacions de Vernet estan especialment orientades cap a les dones i la Natura; esferes des de les quals es proposa de dignificar l’acceptació de qualsevol procés de degradació física amb l’única finalitat d’humanitzar la vida, amb una pintura que, inequívocament, ens parla.
