La Maria Hervàs és actriu i productora teatral. La cultura ha estat un dels sectors, potser juntament amb la restauració, que més han alçat la veu per no sentir-se tant perjudicats per les mesures restrictives.
Aquests dies fa un any que la pandèmia de covid-19 va obligar a tancar-ho tot. Com recordes aquell moment?
Doncs va ser un xoc. No m’ho acabava de creure. De fet recordo que durant molts dies em llevava a mitja nit pensant que això de la pandèmia havia estat un somni, o un mal son. Va ser una parada tan brutal que va ser difícil d’assimilar. Abans de la pandèmia teníem la perspectiva d’uns mesos fantàstics, molts bolos, molts projectes, celebràvem els 20 anys de companyia, teníem un calendari com mai. I de cop, tot es va acabar. Recordo molt neguit, por i incertesa, especialment per la feina. I també per la salut, però crec que menys, no sé perquè. No podíem treballar, les actuacions s’havien anul·lat totes. I al començament no podíem crear res nou, estàvem paralitzats, en shock. Va ser molt estrany. Amb el pas de les setmanes vaig anar valorant la calma i el temps que de cop podia disposar. El fet d’estar amb la família, sense pensar en res més, va ser molt bonic. No pensava en el que passaria, vivia el present com mai he fet. I estic contenta. Perquè he après molt de mi mateixa. A partir de maig, vam decidir que havíem de tirar endavant el Festival de Llegendes de Catalunya, i ho vam fer contra tot pronòstic. I sense cap mena de dubte per la confiança i l’esforç de la gent de Tous. Va ser molt bonic, i també molt bèstia. Van ser uns mesos molt intensos. Però estàvem decidits a fer-ho, i a fer-ho bé, amb seguretat. Volíem ser referents, estàvem farts de sentir que la cultura s’anul·lava. El Festival s’havia de fer, i es va fer. Va ser genial.
El món de la cultura heu hagut de lluitar molt per aconseguir demostrar que la cultura és segura. Tot i així encara no podeu estar al 100% oberts. És viable?
El món de la cultura és un sector molt precaritzat, i aquesta crisi encara l’ha deixat més desprotegit. Tot penja d’un fil sempre, depenem de les bones intencions dels responsables de cultura. I en una situació de por i incertesa, aquest fet no ens ha ajudat gens. Necessitem una llei de teatre que garanteixi a tots els pobles de Catalunya una programació estable d’arts escèniques. És una reivindicació del sector, una necessitat. El confinament municipal ha fet molt mal també. Necessitem incentivar el sector, pels artistes, però també per al públic. Ara més que mai necessitem la cultura. És un dret que no està ben regulat. És viable? Depèn. Nosaltres a la Casa del Teatre Nu ara només hi podem posar 25 persones, és del tot inviable, però més necessari que mai. Som uns romàntics i ho fem convençuts que és important seguir actius.
El públic està responent?
Sí, molt. Nosaltres omplim tot el que fem a La Casa del Teatre Nu. A les actuacions que fem arreu del territori també ve molta gent. Tenim més set d’espectacles que mai. El públic respon, perquè sap que la cultura és segura, i perquè necessitem trobar-nos i emocionar-nos. Com a comunitat estem molt tocats, i tenim molta feina a fer net. La por ens ha fet molt de mal, i el teatre ens ajuda a curar ferides, i a aixecar el cap altra vegada. Es evident que hi ha molta gent que encara té massa por per entrar a un teatre, tenim molta feina per endavant, però la farem.
Us heu sentit acompanyats per les administracions durant aquest any en què heu anat passant per diferents fases?
Diria mentida si et digués que no. Ens han acompanyat, sí. Potser no tant com voldríem, això sempre passa oi? La cultura, com he dit abans, està molt precaritzada. Hi ha molts professionals que tenen una situació laboral pèssima. No hi ha prou ajudes per a tots. La reivindicació del 2%, que ja venia d’abans, és imprescindible. La llei de teatres també. Necessitem posar les arts escèniques al centre de totes les comunitats, de tots els pobles i ciutats. I això és fa amb legislació amb pressupost i amb voluntat. Ara mateix falten les tres coses. Per ser justa, diria que la voluntat arribaria fàcilment si hi fossin les altres dues.
Creus que quan es retorni a la normalitat el món de la cultura es podrà recuperar o haurà quedat molta gent pel camí?
Per desgràcia crec que haurà quedat molta get pel camí. Aquesta crisis ens ha desubicat a tots una mica, o molt. També crec que ens aixecarem de sota les pedres, perquè la gent que es dedica a la cultura ho fa per passió, vocació i necessitat. No sabem fer altra cosa. Per això acceptem aquesta precarietat de la que et parlo. Es trist, però som els primers que ho permetem. Perquè ens agrada la nostra feina. No ho sé, jo sóc optimista de mena i penso que en sortirem. Però no vull tornar a la normalitat que teníem abans. Vull tornar a una nova normalitat on les persones anem molt més al teatre, perquè n’hi ha a tots els pobles i ciutat amb una programació excel·lent. On els joves queden habitualment per anar al teatre, i les famílies i les parelles i els grups d’amics i amigues gaudeixen de l’experiència brutal que és veure una companyia d’actors i actrius que t’expliquen una història i t’emocionen, perquè no saps que carai et remouen per dins. La cultura et fa feliç. I la nova normalitat a la que espero que arribem és la de construir plegats una comunitat més justa, empàtica i feliç. I necessitem nodrir-nos de la cultura per aconseguir-ho. Ja t’ho he dit que era optimista de mena. Però és possible, no creus?
