Jordi Ferrer és el gerent del Consorci Sociosanitari de l’Anoia i va haver d’afrontar la pandèmia des del primer moment
Ara fa un any del confinament perimetral. Què et queda, en el sentiment i en el pensament, d’aquell 12 de març?
Queda un sentiment de sorpresa inicial, de duresa per com tots vam haver d’afrontar una situació molt complicada i no esperada, de dolor per les persones que han perdut un familiar, de reconeixement de la vàlua humana de tots els professionals que han fet front a la pandèmia, i d’optimisme de cara al futur.
A tots ens va agafar per sorpresa. Quines mesures vau prendre en els primers moments?
Les primeres mesures van ser el tancament dels centres de dia, la reducció del servei d’atenció a domicili, la prohibició de les visites a la residència, i la preparació de plans de contingència, incloent l’adquisició d’estocs d’Equips de Protecció Individual i productes de desinfecció que ens permetessin protegir a tot el personal. Els nostres professionals van mostrar els seus valors i la seva professionalitat en una situació molt difícil per a tots, fet que va ser clau per tirar endavant malgrat les dificultats.
És veritat que, en general, a les residències, us vau sentir abandonats o desatesos en la fase inicial de la crisi?
La realitat és que el sistema no estava preparat per una pandèmia com aquesta i a l’inici a la crisi no vam rebre l’ajuda que ens calia. Sol·licitàvem proves PCR per poder aïllar correctament als residents que tenien símptomes, però no se’ns facilitaven ja fos perquè els protocols eren massa rígids, o perquè la capacitat dels laboratoris inicialment era molt limitada. Tot i que la teoria deia que podíem derivar cap a l’hospital a tots els residents que clínicament ho necessitessin, a la pràctica hi va haver tres setmanes en que això no funcionava així. Tampoc vam rebre EPIs de la Generalitat amb la rapidesa que era necessària, i vam haver d’espavilar-nos a comprar-ne a proveïdors, creant un equip de compra d’EPIs en què també hi participaven l’hospital i l’Ajuntament d’Igualada, que ens van ajudar molt. També vam comptar amb particulars i empreses locals que ens van fer donacions i que ens van ajudar a trobar proveïdors.
Lamentablement, a les residències en general la covid hi va entrar de ple i va morir molta gent. És evident que ningú no hi comptava, que passaria. La pandèmia ha canviat moltes coses, en el model de prevenció a les residències, o fins i tot en el model de gestionar situacions així? Estarem més preparats en el futur?
En alguns aspectes sí que hem après tots, i estem més preparats per a futures pandèmies, però en altres aspectes observem que es mantenen rigideses o ineficiències al sistema de salut, que fan que no puguem ser tan àgils i efectius com voldríem en la resolució de problemes. Per posar alguns exemples, s’hauria de permetre que els metges de les residències puguin prescriure oxigen a un resident sense que calgui anar sempre via l’atenció primària, s’hauria de considerar als usuaris i treballadors dels centres de dia i del servei d’atenció a domicili com a persones que necessiten proves i vacunes de forma no inferior a les que ho necessiten les residències, i els metges d’atenció primària haurien de tenir sempre els mateixos criteris quan han de prescriure una PCR o un període d’aïllament a un treballador que ha estat contacte estret.
Noteu ja que gràcies a les vacunes els nostres avis i àvies ja no corren tant perill?
La gran majoria de les persones grans que atenem i dels nostres treballadors han donat consentiment a la vacunació i ja han rebut les dues dosis. Això dona un cert nivell de seguretat i tranquil·litat, encara que no sigui al 100%, i esperem rebre aviat nous protocols que ens permetin desescalar les mesures restrictives que han dificultat la vida normal als nostres centres i serveis.
Ets optimista respecte l’opinió de que la pandèmia ha entrat a la recta final?
Sí, estem millorant i la vacunació progressivament donarà seguretat a capes més amplies de la població. Confiem que les noves variants del virus no espatllin la tornada a la normalitat.
