En aquesta època, un viatge a Sud-àfrica acostuma a inaugurar-se des de qualsevol aeroport amb viatgers o turistes procedents de tots els punts del Planeta; que, tan sols trepitjar un dels seus aeroports, treuen el cap a una mena d’aparador suficientment artificial com per a transportar-se en l’imaginari d’un món presumible i avançadament contemporani.
De la mateixa manera que, en aquest extrem sud del continent africà, en el seu moment van arribar-hi els colons europeus que es van trobar amb les diferents ètnies de l’indret; actualment pot arribar-hi qualsevol foraster per a descobrir a mitges o si no molt superficialment alguns escenaris de l’autèntica diversitat sud-africana o tots els ambients del que és una veritable desigualtat subsahariana. És a dir, des del desert o la selva fins a la punta del Cap de Bona Esperança, holandesos i britànics van proposar-se de transformar l’essència i la manera de ser de la població nativa, abocant a aquesta població originària a una situació tan mutable que només ha pogut conservar els sediments d’una identitat plural en el que és pròpiament la bandera sud-africana; una insígnia que reuneix de forma al·legòrica els colors als quals se’ls atribueix cadascuna de les individualitats del país.
Si bé -en conjunt- la bandera sud-africana és la reunió d’uns colors que es proposen reconèixer-se com el país de l’arc de sant Martí; cada color simbolitza una peça del calidoscopi nacional: el blanc fa referència a una suposada unió de les races; el vermell és la sang vessada al decurs d’uns llargs períodes profundament violents; el blau senyala la cohesió dels colors dels dos oceans amb el cel; el verd troba els seus orígens en la fertilitat de la terra i el seu selvàtic paisatge; el daurat evoca els resplendors de l’or obtingut a les impressionants mines del país i el negre expressa -una altra vegada- l’anhelada unió de les diferents tribus indígenes d’aquesta república.
Passejant per les grans ciutats, aquell espai urbà on aparentment el carrer és de tots; per diferents sectors no se’t fa difícil de veure a la població autòctona ocupant els grans mercats i les botigues dels principals centres neuràlgics, mostrant un semblant prou dissipat d’aquella nova Sud-àfrica nascuda a mitjans dels 90 després de la caiguda de l’apartheid el 1994. En aquestes urbs, ja sigui la capital Pretòria com Johannesburg o Ciutat del Cap, excepte alguns racons dotats d’una sofisticada i transgressora modernitat, et trobes amb un traçat urbà i uns edificis que semblen empeltats de les velles Holanda i d’Anglaterra, aquelles nacions que van consolidar els veritables nuclis de repoblació europea; i que, al cap i a la fi, van llegar els propis colors d’una Europa molt deslluïda, tal com s’observa en la notable presència del que va ser el moviment “boer” o el que és el mateix: aquella cultura importada en què havia d’imperar l’home blanc.
Actualment, tan sols és el Museu de Sud-àfrica i alguna ocasional escenificació pel carrer, on majorment t’és possible de rescatar el passat d’aquest país amb els seus valors i, per descomptat, els seus colors. Amb tot, en aquests confins de l’Atlàntic, les formes de vida occidentals han anat imposant de tal manera el seu estil de tendència internacional que, avui, assisteixes a uns espais de convivència -sobretot al voltant del món del consum- que cada vegada tenen menys a veure amb les formes de vida dels seus pobladors originaris.
No obstant això, aviat t’adones que cada grup té el seu propi lloc, encara que et costi de trobar-lo en els mercats, per alguns carrers d’uns quants barris força singulars o en alguns entorns molt controlats, independent de la seva raça o del seu color; ja que cada grup social o ètnic té el seu lloc amb les seves fronteres i els seus límits. Definitivament, els autèntics valors ètics i estètics de Sud-àfrica només te’ls endús a casa quan fas un tomb per la teva memòria visual o amb algun souvenir que et permeti de recrear-te en el record de l’atmosfera colorista de determinats punts del país.
