Som i serem gent espanyola

Josep Maria Carreras.- Tant si volem com si no. Aquesta és la resposta de Rajoy a la sol·licitud del Parlament de Catalunya de poder fer el referèndum. No hi ha volta de full. Sis hores de debat han servit només perquè cadascú es reafirmés en les seves posicions. De fet, res de nou. Es jugava un partit del qual ja se’n sabien prèviament els resultats. Per això les intervencions dels diputats semblaven més orientades a justificar les seves posicions davant els espanyols que no pas a convèncer els catalans. Crec que va ser Gandhi qui va dir, parlant del procés d’independència de l’Índia –cito de memòria-, que “primer t’ignoren, després se’n burlen, després amenacen i finalment tu guanyes”.  És exactament el que està passant. Davant els arguments de sentit comú i democràtic dels parlamentaris catalans, Rajoy, en un discurs –molt ben estudiat, cal reconèixer-ho- va començar fent una defensa aferrissada de la legislació actual com un conjunt intocable. Després de proclamar el seu amor per Catalunya i de negar que sofrís cap mena de greuge, va remarcar que l’únic camí posssible era seguir units. Es va guardar ben bé prou de fer cap referència a les accions que ell mateix havia emprès  contra l’Estatut i els atacs frontals que el seu govern està portant a terme per reduir al mínim l’acció del govern de la Generalitat mitjançant lleis recentralitzadores. Va deixar molt clar –i així ho va dir- que les lleis espanyoles estan per damunt de les autonòmiques. Després va venir el discurs de la por. Una Catalunya independent quedaria fora d’Europa, fora de l’euro, fora de l’economia europea, sense els ajuts que arriben de la UE… és a dir, en la línia del ministre Margallo, va voler fer creure que vagaríem eternament pels espais siderals i viuríem en una illa deserta com Robinson Crusoe. Però aquí va passar per alt una realitat: Espanya es quedaria sense les sucoses aportacions de l’economia catalana i per tant, el seu empobriment seria molt més greu que no pas ara. Espanya necessita més Catalunya que no pas Catalunya necessita Espanya. Es va fer evident en tot el debat que la idea de democràcia és molt diferent a Catalunya que a l’estat espanyol. El dret a decidir només es reconeix als espanyols en conjunt, no als catalans en particular. Això significa negar l’existència del poble català com a tal i per tant, no té drets específics per determinar què vol ser i com vol viure. Ens ho han de dir ells. Ells marquen les regles del joc i no hi ha opcions per a canviar-les si no és amb el canvi de la Constitució. Aquesta va ser, d’altra banda, la gran fal·làcia de Rubalcaba. La seva enardida defensa d’un canvi de la Constitució per anar vers un estat federal amagava el convenciment que aquest canvi és impossible en un termini raonable. Catalunya necessita solucions per continuar endavant i les necessita ara. Són molts els problemes a resoldre, agreujats encara per les circumstàncies d’una crisi que mossega, i de la qual en són víctimes els més febles. Si el govern de Catalunya veu cada dia més limitada la seva capacitat d’actuació, de què serveix? La proposta d’un estat federal és, ara per ara, somniar truites. Malgrat tot, hi ha un fet inqüestionable: la voluntat del poble. El 80 per cent dels catalans està a favor del dret a decidir i qualsevol impediment que s’hi posi és una acció antidemocràtica. Per això, el poble de Catalunya continuarà el seu camí. Estem segurs que arribarem a l’últim estadi que deia Gandhi: guanyarem la llibertat.