“Soc tot un analfabet”, em comentava en Màxim fa menys d’un mes.
L’afirmació, a part d’ennoblir per la seva sinceritat, em deixava una mica bocabadat justament perquè conec perfectament qui la pronunciava.
“Doncs sí, Robert. Ara resulta que la meva dona i jo ens hem de reciclar i començar de zero per poder accedir als nostres comptes, demanar un extracte o fer una trista consulta d’un moviment que no entenem. No podem anar al banc si no demanem abans una cita. No agafen el telèfon, i si tens sort i despengen acostumes a parlar amb una màquina.“
En Màxim és una persona força intel·ligent. Molt, diria jo. I la seva dona, la Carme, encara ho és més. Entre els dos han anat sortejant la dura evolució del fascinant món de la banca i es poden considerar força autònoms per gaudir dels seus meravellosos serveis financers.
Però passa que en Màxim és un enginyer de camins i ponts que havia desenvolupat gran part de la seva carrera professional a Barcelona, entre altres grans ciutats, i acaba de fer 83 anys. I això, suposo, és imperdonable.
El problema que intueixo és que en Màxim i la Carme, per les seves inquietuds i formació, han pogut salvar, almenys parcialment, allò que els tècnics anomenen “bretxa digital”, que no és més que una distribució desigual de l’accés i ús de les tecnologies de comunicació, però hi ha molta gent (gran) que no té aquestes capacitats, que no ha fet servir un ordinador mai a la vida o que no entenen la raó (o no s’ho poden permetre) de per què han de tenir un PC, una connexió wifi i un catàleg complet de contrasenyes per tal d’obtenir un trist extracte.
Suposo que el fet d’haver tret prop d’un 45% dels caixers automàtics del carrer no és fomentar la desigualtat. Estic segur que els bancs creuen que com tots i totes estem tan ben connectats ja no necessitem persones. És això, oi?
Acabo la conversa amb en Màxim, i com sempre diu quan parla d’aquests temes: “Però quins collons tenen, Robert.”
