Per a aquesta última edició del FineArt, un espai tan singular com Cal Blaiet, ha estat el marc més oportú per la presentació del tot insòlita com inexcusable de l’obra de la fotògrafa gironina Carme Masià (Girona, 1952); una realització fotogràfica -però, al capdavall plàstica- que suggereix tota una descoberta d’un conjunt d’imatges nodrides d’un sorprenent i admirable rerefons poètic.
Tota aquesta col·lecció de fotografies constitueix un veritable exercici de diàlegs entre el sentiment més íntim i la imatge que es proposa mostrar l’autora amb la finalitat de reflectir aquesta mena de conversa mitjançant unes formes exquisides i delicades, capaces de suggerir una il·lusòria senzillesa entorn dels objectes ponderats.
Una aproximació al perfil personal de la gironina, Carme Masià, ens presenta una dona que es va graduar en Fotografia i interior a l’Escola Eina, de Barcelona. Apassionada i plenament lliurada al món de la imatge i les arts plàstiques, seguidament va estudiar Arts gràfiques i Fotografia a l’Escola d’Arts Visuals, de Nova York. D’aleshores ençà, una incansable activitat creativa va portar-la a mostrar la seva obra en diverses exposicions tant des del protagonisme personal com des del col·lectiu, endemés de fer pública l’edició de diferents llibres. Als nostres dies, ens la trobem treballant des d’una perspectiva en què combina l’univers de la fotografia artística amb el camp de la fotografia estrictament comercial o per encàrrec; una esfera productiva que du a terme en col·laboració amb diferents entitats i des de la realització de projectes de diverses naturaleses.
Una mirada atenta a la seva creació artística, amb unes peces -fotografies- d’una manifesta orientació orientalista -a propòsit dels seus viatges al Japó- ens descobreix unes realitzacions visuals que es caracteritzen per un subtil refinament del gest, amb una lluminositat escassament contrastada, nítida i diàfana, i totalment absent de dissonàncies; però sí aportant una inevitable dosi de sensibilitat. Endemés, completa aquest treball plàstic un delicat tractament de les textures de tots aquells elements fotografiats, amb una curosa atenció envers aquells components de l’obra -vidres, papers, etc.- que apunten a ser els menys resistents.
Des d’una perspectiva estrictament temàtica, encara que tècnica i tema estan tremendament interrelacionats en la producció fotogràfica de Masià; aquesta fotògrafa, gràcies a un total domini de les arts plàstiques és capaç de concedir a cada fotografia uns commovedors missatges poètics per a comunicar una intimíssima concepció: la fragilitat de les coses belles, la fugacitat dels records i, en definitiva, allò d’efímer que té la pròpia vida. Això és, bo i servint-se d’un llenguatge pausat i summament mesurat, en la seva obra queda palès que res no és fruit de l’atzar. Perquè, en opinió de l’autora: “Tot té més d’una vida; només que, a cada cosa, cada element, li cal un temps per a transformar-se i esdevenir una altra cosa, un altre element”.
